Es un malson. O potser m'he tornat boja. El que est passant aquests darrers dies no és possible.Necessito escriure per aclarir les idees, per recordar el que passa... el que no pot estar passant. Per˛ potser hauria de comenar pel principi...

El dia 2 de setembre de 1992 havia estat un dimecres com qualsevol altre. Havia anat a classe, havia estat una estona a la biblioteca passant els apunts a net, havia anat a aclarir uns dubtes amb un dels professors, havia dinat un entrepÓ al bar de la facultat perquè havia quedat a la tarda per estudiar amb la Marta... havia passat la tarda a casa la Marta per l'examen de la setmana vinent. Tornava a casa un pel tard...

Vaig obrir la porta, vaig aixecar la ma per encendre el llum... per˛ no ho vaig arribar a fer. Vaig notar un cop fort al cap i ja no vaig saber res més.

No vaig saber res més fins que em vaig despertar en un lloc estrany. Era una mena de nau industrial. Hi havia altra gent per allí també adormits o inconscients. Jo anava encara exactament igual que en el moment d'entrar a casa meva: la mateixa roba, el bolso... m'havien portat a un lloc estrany, però no hi havia ni una arruga més a la roba que quan em van pegar aquell cop, ni vaig poder veure que m'haguessin pres res del què duia a sobre.

Poc a poc, els altres tambÚ es van anar despertant. Hi havia un altre estudiant universitari, l'Arnau. I un noi amb molt mala pinta, el Carlos. I el Sergi, que em fa l'efecte que no es aigua clara. Una estrella de cinema, Loony Toon, cregut i egocèntric. Un militar del qual no recordo el nom. Una mena de vampiresa barata, la Miriam. I la Loly, un travestit. Em sembla que no em descuido ningú..

Ah, si! la Lidia! Quan es va despertar, va comenar a prendre el pols a la gent i a posar-se blanca. Va anunciar que era metgessa, i va dir que pels síntomes haviem d'estar tots morts. El cor no ens funcionava, no ens trobava el pols a cap de nosaltres...

El militar va comenar a fer no se quina mena de plans.

Vaig agafar el meu telèfon amb la intenció de trucar un taxi que em portés a casa... però quan ja havia trucat em vaig adonar que no sabia on era, o sigui que no els podia donar una adreça on passar-me a recollir. Comenšava a anar cap a fora per veure si podia esbrinar on erem quan varem sentir soroll de vehicles.

S'obriren les portes i entraren una dotzena d'homes armats. No van dir cap paraula, però ens van deixr força clar que haviem d'anar cap a una furgoneta de vidres pintats de negre i entrar a darrera.

Varem pujar, sense saber què passava. Hi havia qui aprofitava be el temps, com la Miriam que va comenar a assatjar a Loony (que no sabia què fer amb ella).

Baixarem de la furgoneta en un aparcament soterrani. Els mateixos homes armats ens feren baixar i ens indicaren, sense abandonar el seu silenci, el camí fins a un ascensor, que es va posar en marxa sense que nosaltres tinguessim res a opinar així que varem entrar. Varem baixar i varem haver de caminar per uns passadissos de ciment. Arribats a un cert punt, els passadissos canviaren. Les parets ja no eren de cru ciment, sinó cobertes amb fustes nobles, amb tapissos, amb quadres... una decoració de gust i de categoria. Si una cosa era evident era que no estavem a les mans de uns qualssevol.

Finalment arribarem a una sala de reunions. Hi havia varies persones, però cridava especialment l'atencióun home amb un aspecte com si li haguessin girat la pell del revés. Era com un extra d'una pellícula de zombies, però amb el maquillatge més realista que pugués fer el millor maquillador. Com un zombie de pellícula fet realitat.

Tots ens miraren amb curiositat i marxaren, deixant-nos sols amb dos homes i una noia que estava pel fons de la sala mirant llibres despreocupadament i fent anar l'equip d'alta fidelitat (i la música que posava era bona).

Un dels homes ens va comenar a parlar (en català, per˛ va cambiar rÓpidament d'idioma en adonar-se que era una mica problemàtic pel Sergi entendre'l). Ens va preguntar "el nom del nostre Sire i quan ens havien creat". Val a dir que, com a mínim jo, no en tenia ni idea de què ens estava parlant.

No vaig poder més que protestar, que explicar el qu m'havia passat, que dir que no tenia la més mínima noció del què estava passant i que m'agradaria saber-ho... no em van creure. Loony tamb va protestar, però amb insolència. Amb això va guanyar que el colpejessin els homes armats. Van insistir en les seves preguntes i Loony va insistir en contestar en aquell to, guanyant més cops. El militar va intentara defensar-lo, per˛ se li va fer notar que no estava en la millor posició per protestar. Quan l'home ja estava prÓcticament ordenant que li donessin una pallissa, la noia va intervenir. Va dir-li que recordés que erem els convidats de ella.

Fins ara tot el que estava passat tenia el to negre de un malson, però ara va adquirir el color vermell de la irrealitat... el color vermell de la sang. Si el que va passar a partir d'aquí és cert, si no m'he tornat boja i estic delirant, si el que va passar a continuació no és el fruit de la meva imaginació que s'ha tornat malalta; aleshores la realitat tal i com jo la coneixia, tot el que he cregut tota la meva vida, s'ha trencat. El que jo sabia s'ha trencat com un vitrall colpejat per una pedra i els trossos formen una nova realitat deformada i espantosa. Que Déu m'ajudi i em doni força! Ja solament Ell pot tornar-me la pau.

La noia ens va preguntar si realment no sabiem el què erem. No vaig entendre la pregunta. Ens va dir que erem, que som, vampirs. No volia, no podia creure-ho. Em va mostrar els ullals; els seus ullals i els meus propis ullals. No son part d'una dentadura humana. Un ésser hum no pot retraure cap peça de la seva dentadura, ni te uns ullals com aquells. Per jo no volia, no podia creure les paraules de la noia...

Aleshores va fer venir una altra persona i una copa. El nouvingut va permetre que li obrissin una vena del canell i la sang va rajar fins omplir la copa. Mai no havia vist la sang d'aquella manera. Mai no l'havia vista tan vermella, tan brillant. Mai no havia sentit aquella olor capaç d'omplir-me el pensament fins esborrar gaireb qualsevol altra cosa. La sang captivava la meva mirada com una serp hipnotitza les seves futures víctimes. Cada gota de sang contenia vida i ho cridava silenciosament a cada nervi del meu cos. Aquella dolça olor prometia coses que desconec...

La noia va llepar la font de la qual rajava el vermell nèctar i la ferida es va tancar. Va beure de la copa i ens la va oferir.Tots en varen beure i la copa va arribar finalment davant meu. L'olor... aquella olor que em convidava i m'atreia...

Per el que hi havia a la copa no era un licor exquisit.Estava sentint admirar-ne el gust, estava sentint a la noia parlar de que era de bona collita... Déu meu! Era una copa de sang humana!

No. Jo no podia beure d'aquella copa. Si cada gota de sang parlava de vida, no era aquella una vida que em pertanyés. Beure aquella vida era prendre-la a algú altre. Vaig rebutjar la copa. Potser és cert que d'alguna manera ja no soc humana (i m'ho han confirmat encara més esdeveniments posteriors), per no penso prendre la sang d'altres éssers humans.

La noia es va girar a un dels dos homes i va dir: "Estos anarkas cada vez se pasan más. Ahora ya es que los dejan sin ni decirles qué son". L'altre va contestar alguna cosa de l'estil de "yo me ocupo, rodarán cabezas". Jo no sabia de què parlaven, per cada vegada m'agradava menys tot.

Ens van dir que ja anava sent hora de que sabèssim qu erem. Un dels homes (Roberto) va mirar a Loony i els seus ulls es van tornar de color vermell. A continuació, amb una sola ma, el va aixecar de terra. La noia se'ns va acostar per començar-nos a explicar quina era ara la nostra situació...

No se què va passar. El mon es va tornar negre, com si tot tornés a comenar en el punt en què jo entrava a casa i em pegaven un cop al cap...

Em vaig despertar en una nau industrial. Podria ser la mateixa de l'altra vegada, però ara la meva roba, la de tots nosaltres, estava completament tacada de sang i esquinada. El comandant i la doctora no hi eren. A Loony li faltava un dit. A Carlos una orella.

Jo solament tenia una idea al cap: anar a casa, cambiar-me aquella roba... i fugir corrents. A casa havia comenat aquella història. Casa meva no és ja un lloc segur, i no puc anar a casa dels meus pares en aquesta situació. No puc barrejar a ningú de la família. No se exactament què passa, però aquesta vegada he de ser jo qui en tregui l'entrellat. Tot es massa estrany...

Els altres no semblaven gaire decidits a marxar. Per allí ja havien vingut a cercar-nos una vegada... segurament algú sabia on erem, i la nostra roba estava plena de sang. No sabia què havia passat... ni en aquells darrers moments (moments? la primera vegada havia perdut un mes. No sabiem quant de temps havia passat), ni en tot el temps des de aquell 2 de setembre. Però havia d'haver estat alguna cosa grossa. Havia d'anar-me'n, havia de treure'm de sobre aquella roba tan plena d'aromàtica sang...

El que al final es va decidir a sortir va ser Carlos. Li vaig dir que si podiem esbrinar on erem cridaria un taxi. Loly i Sergi ràpidament es van apuntar a la idea del taxi. Tots van anar sortint. No haviem caminat gaire quan hi va haver una explossió, probablement a la nau que acabavem de deixar...

Loony em va intentar prendre el telfon sense demanar-me permís. Em vaig negar a deixar-li si no me'l demanava per favor. Va haver de ser Miriam qui intercedís perqu li deixés, sembla que l'actor es considera massa important com per rebaixar-se a demanar res a un alre mortal (mortal? si realment som vampirs... som inmortals com a les llegendes?). Li vaig deixar, però vaig assegurar que no li tornaria a deixar si no era ell que me'l demanava personalment.

Va trucar a una limusina en la qual havien de marxar Arnau, Miriam i ell. Els altres quatre pujarem al taxi que ja arribava a recollir-nos. Varem quedar amb els altres en un local que va proposar Loly.

Primer varem anar a casa meva. Em vaig cambiar de roba, vaig agafar una bossa amb dues mudes més de roba i també vaig agafar el portàtil. La Loly va estar xafardejant tot el meu vestuari i em va dir no se què de portar-me a comprar sabates molt més maques que les que tinc. Tota la casa havia estat regirada...

Després varem anar a que Carlos es pugués cambiar de roba. Ens va fer parar davant d'una tenda de certa categoria, cosa que ens va sorprendre. La sorpresa es va aclarar quan va sortir corrent i dient que a qu espervem per arrancar...

Després varem anar a casa de Sergi i finalment a la de Loly. Després anarem cap al local.

Em vaig excusar dient que anava al lavabo per poder telefonar amb una certa calma als meus pares. Resava perquè fos la mama qui agafés el telèfon, per va ser el pare. Va comenar a renyar-me per haver deixat d'anar a classe, per haver desaparegut, per no haver donat senyals de vida. Jo no tenia respostes. No tenia explicacions per oferir, ni tant sols excuses. Sentia la seva veu i hauria volgut tornar a casa, tornar a ser una nena petita a qui el papa i la mama podien defensar de tots els mals del mon. Sentir-me segura entre les parets que protegiren la meva infancia. Per alguna cosa s'ha trencat i això ja no és possible. No recordo les paraules que vaig dir, ni las que va dir el pare, però quan ja solament sabia dir que tornés, que anés a casa i que ell ho solucionaria tot, vaig haver de penjar. No puc permetre que sàpiga què m'ha passat. No puc evitar que pateixi per mi, però la veritat és pitjor que qualsevol cosa que pugui imaginar.

Vaig tornar on eren els altres. Carlos s'estava dirigint a la barra i demanant una cervesa. Quan li van servir, la va escupir i va comenar a cridar que què era aquella porqueria que li havien servit. Va exigir una altra. Va tornar a passar el mateix. Va saltar a l'altre costat de la barra i va comenar a triar i remenar licors, per tots els escopia.Sergi i Loly intentaven arreglar la situació, però estava realment molt enfadat. Al final, varem haver de sortir del local i treure el Carlos com varem poder.

Haviem caminat molt poques passes quan uns homes varen baixar d'un cotxe i ens van ametrallar. Vaig notar alguna bala que em colpejava sense atravessar-me la pell i d'altres que em ferien; però les ferides es tancaren gairebé immediatament...

Ens dirigierem al transport públic i quedarem a la planta d'informàtica de El Corte Inglés l'endemà al punt de mitjanit.

Vaig anar a treure diners d'un caixer i vaig anar a un hotel. Vaig pagar en efectiu. Vaig donar ordres que ningú no em molestés. Vaig tancar totes les cortines i persianes i em vaig posar a dormir sota el llit abans que no sortís el sol. Potser he vist massa pellícules de vampirs...

L'endemà, dia 3 d'octubre, em vaig despertar; però no em podia moure, ni tant sols obrir els ulls. Les hores passaven amb el valor de cada segon, de cada dècima... solment podia escoltar, i cada vegada escoltava més coses. Em feia l'efecte que podia escoltar com les busques dels rellotges esgarrapaven les esferes amb cada passa exacta i mesurada.

Va entrar gent, em van trobar i per la seva conversa vaig saber que aquella molestia que notava al cor era una estaca que hi tenia clavada. Vaig sentir la paraula "assassinat" i jo era la víctima. Vaig notar que em portaven a algun lloc i que aquest lloc es movia.

L'ambulancia es va deturar bruscament, algú va entrar. L'Arnau em va treure l'estaca que duia clavada al cor i el moviment em va ser donat de nou. Per jo hauria volgut anar a veure el Joan i ja era massa tard. Pujarem al taxi amb el qual havien estat perseguint l'ambulància i comenarem a fugir de la policia que ens donava l'alto.Carlos va deixar de disparar, va passar al seient del davant i va tirar el conductor fora del taxi. En fer això em va donar l'arma a mi, que no vaig encertar a agafar-la (ni volia fer-ho). No se exactament com, va aconseguir despistar els nostres perseguidors.

Quedarem per l'endemà. Vaig anar a buscar el meu cotxe. Vaig anar a un parking subterrani. Em vaig posar al portamaletes, tapant-me a més amb el que vaig poder perqu no se'm veiés.