Els dies passen un darrera l’altre i a mi em sembla que mai no acabaré d’arribar a tots els llocs on he d’arribar. He d’aprendre tantes coses per poder protegir la meva gent! La societat dels vampirs és despietada i la soledat que porten al cor és gelor. No vull que Granollers sigui com els altres principats, no vull una colla d’essers independents lluitant pel seu propi poder solament, sempre esperant el proper cop -per rebre’l o per donar-lo. Vull que siguem diferents als altres. Vull que siguem capaços d’ajudar-nos i mirar pel be comú, sense portar el compte dels favors. Com amics. Com germans.

No m’agrada el Sabbat. Són una gran força desenfrenada, però no tenen mesura. Però no per això crec que tot el que prové d’ells és dolent. He pres un dels seus rituals per a nosaltres, ens pot ajudar. No com ho fan ells, però si el que fan.

Heu sentit a parlar de la Vaulderie? Els Sabbat barregen les seves sangs en una copa i tots en veuen. Com un Vincle de Sang, encara que diferent. Un Vincle de tots cap a tots, i no tant fort. Nosaltres hem creat la nostra pròpia versió de la Vaulderie, però no ho fem enmig de grans festes com les seves, amb els seus altres ritus i focs. Més tranquils, al nostre estil, a casa nostra, en privat. No tothom, només els més "íntims": l’Arnau, la Lidia, la Sara, el Roger i jo. Així, i voluntàriament, ens hem lligat els uns amb els altres al mateix temps que hem trencat els Vincles que alguns tenien envers altres vampirs.Potser algun dia convidarem Carlos i també els nostres nous childes, però no és encara el moment.

Perquè Carlos va tornar poc després, i nosaltres varem decidir crear nous vampirs per ajudar-nos a fer tot el que s’ha de fer per mantenir el territori. Tenim tres nous childes: el de Roger, el de Lidia i el meu. A Sara no li vaig demanar que ho fes, i Arnau... ell encara té el seu tercer ull vermell. Encara que s’interessava per deslliurar-se de la corrupció de la nostra creació no se n’ha sortit encara. El seu intent de crear un childe va ser horrorós. Va aconseguir un vampir, si, però un de monstruós i sense ànima humana. El varem haver de destruir. Ara, l’Arnau es pren encara més seriosament la seva purificació.

El nostre orígen... tant desconegut. Però sabem que Marco va ser alguna cosa semblant a un Sire... i ara se que també Chang hi està barrejat. Ho va descobrir Lidia. Un dia em va telefonar. Em va dir que era increíble, que havia descobert uns documents que demostraven que estava barrejat en la nostra creació. De cop, es va sentir un soroll com si el telèfon caigués. Algú va agafar el telèfon, però ni ell ni jo varem dir res. Chang va retenir Lidia durant tres o cuatre dies, i quan la va tornar a deixar el cabell se li havia tornat blanc. Ha passat més d’un any, però no vol parlar més sobre això; ni tan sols confirmar-me que es referia a Chang. Diu que ha vist l’infern massa a prop pel seu gust. Té por que Chang pugui enterar-se de que diu una sola paraula sobre aquest tema. Potser vaig ser covard, potser hauria d’haver obligat a Chang a deixar-la anar. Però quan vaig anar a casa seva per preguntar per ella, va contestar que estava ocupada i no podia sortir; i això em va fer pensar que la seva vida no corria perill. Jo volia que descobrís coses sobre Chang, i per això la havia animada a que anés a aprendre d’ell. Potser sóc responsable del que li ha passat. D’altra banda, ella va ser imprudent. Hauria d’haver esperat i explicar-me el que havia trobat de tu a tu, quan fossim en un lloc segur. I, a la seva manera dura i estricta, Chang és un bon mestre. Ha despertat l’admiració de Lidia. Ser el seu mestre li dona uns certs drets sobre ella.

I a pesar de que no hagi confirmat que es referia a Chang, n’estic convençuda. Magia Tremere en els nostres origens. Sang de Saulot a les nostres venes. La magia Tremere ha creat uns Salubri que no són com els perduts fills de Saulot que quedaven en aquest mon, ha creat uns nous Salubri que tard o d’hora aconseguiran una reparació. Sóc Dama Ceriwden de les Fades. Sóc l’Espasa Salubri. I un dia el clan Tremere pagarà el que deu.

Però parlant de mestres, sembla que el nostre ha decidit donar el nostre entrenament per acabat, o potser ha entrat en una nova fase que encara no se de què va. Ara ens deixa sortir a l’hora que volem, ja no ens té a casa entrenant-nos en la lluita i les Disciplines durant unes quantes hores cada nit. Però segueix amb nosaltres. I queda tant per aprendre!

Però no tot el que necessito aprendre m’ho pot ensenyar el Sensei. Ell sap de la història de la nostra raça, i sap de com sobreviure en solitari, lluny de la resta dels nostres. A vegades és tentador. Anar-me’n amb Roger, abandornar-ho tot, viure la nostra eternitat en algun racó perdut d’aquest mon, lluny de vampirs i de mortals, probablement caçant animals per la nostra supervivència, potser acostant-nos de tant en tant a algun nucli humà per sentir la seva escalfor i no oblidar la dolçor de la seva sang... però no ho puc fer, no puc deixar els altres, Carlos acabaria ficant-se en alguna cosa de la qual no sabria sortir, Sara podria sobreviure però no ser com resistiria la absoluta soledat (i no seria acceptada enlloc més). Lidia podria apanyar-se, suposo... però potser algun dia necessitarà ajuda, Chang pot ensenyar-li moltes coses, però no crec que sàpiga estimar. Arnau és qui menys em necessita. I estan també els nostres nous fills, el childe de Roger, el meu, el de Lidia (que, encara que va ser creat per Lidia, és més childe meu que d’ella). I els ghouls que depenen de la meva sang, no els puc abandonar.

I fins i tot els mortals, també a ells els puc ajudar i protegir, encara que no ho sàpigan. Fa poc, va haver-hi una sèrie de desaparicions misterioses. Investigant una d’elles (un pobre rodamon del qui ningú no es preocupava), vaig descobrir una sèrie de passadissos soterranis. No m’allargaré sobre el com, però al final vàrem descobriri el cau d’una mena d’insectes gegantins. Unes larves d’uns 2-3 metres que es menjaven a la gent. Feien servir la carronya per alimentar els recent nascuts. Un formiguer enorme. Els primers que hi van arribar van ser Roger i Sara, mentre jo estava intentant parlar amb una dona que s’havia salvat del seu atac, però que havia vist devorar els seus fills i havia sentit morir el seu marit. Vaig poder portar una mica de pau a la seva ànima mentre Roger i Sara, fent servir els sentits dels llops, seguien el rastre. No van sortir de sota terra aquella nit, i a l’endemà els varem anar a buscar Arnau i jo (Arnau es va armar fortament).Quan els varem trobar, seguint les marques que havien anat deixant, Sara estava a les últimes i Roger estava en Torpor. No el tornaré a enviar a un perill si no vaig amb ell. No podria resistir tornar-lo a veure tant mort, tornar a veure que la meva sang no aconseguia despertar-lo. Abans vull morir jo. I encara, al sortir del formiguer, varem trobar una altra bestia dins un llac. No molestaré aquesta bèstia, de moment, però he de recordar on és. També varem trobar un passadís de pedra. En un extrem, un segell guardava l’entrada a una sala on, sobre un altar, una copa deixava sentir una impresió malèfica. En va recordar el segell que guardava la meva estimada Stormbringer i no el vaig voler creuar. Això si, més tard hi vaig tornar, per fotografiar-lo i poder així ensenyar-lo als mags; ells solament em van dir el que jo ja suposava, que era millor deixar el que fos ben quiet. Ara penso que potser les restes d’explosions que vaig trobar en aquella altra sala, aquella corda tallada, aquell tros de paret del túnel que estava reventat com si algú hagués entrat... potser algú ha intentat recentment agafar aquella copa... però la copa és sobre l’altar.

El formiguer serà destruit. Per a això tinc la meva tropa mercenària. Encara que aquelles larves, aquelles bèsties semblants a mosques i les altres criatures que hi hem vist... són més inteligents del que semblen. No molt inteligents, potser és solament un instint pervers; però de la manera que siguin poden contraatacar de maneres inesperades, com quan van reventar el terra sota la meva tropa. Potser si trobem la reina (suposant que existeixi alguna cosa semblant) tornaré a baixar jo mateixa.

Però no tot el que es inquietant sembla ser dolent. Un dia, em vaig despertar amb una mena de tatuatje al pit, i el Roger també. No se com pot haver passat una cosa així i que no m’hagi despertat, ni el mestre s’hagi alarmat. L’únic que ha dit el mestre quan li he ensenyat el dibuix és que és cosa de mortals. Poc després, vaig trobar al meu costat en despertar-me un regal embolicat. Era una meravellosa estatueta de cristall: un home i una dona amb una gran expressió de pau, a pesar que la part inferior del seu cos era monstruosa; i enmig una rosa. Les tres coses com girant, com una trena, però sense tocar-se. I una paraula: "creixeu". Mai no havia vist res igual, i suposo que si Sir Gilles no hagués mort s’hauria passat nits senceres mirant-ho. No se què és, no m’agrada trobar coses diferents en despertar; però a pesar d’això no em sembla una amenaça...

I hi ha una espurna d’esperança. Els garou volen parlar, potser podriem tenir una treva. La necessitem. Ens reunirem a l’Aliança dels mags, ells garantiran la neutralitat.

Solament espero que Sergei, el Justicar Nosferatu que ha vingut per investigar les acusacions que Sugoll ha llençat contra mi d’estar aliada amb els llops i amb el Sabbat, i encara alguna altra cosa que no recordo no ho espatlli. Te una veritable fobia als llops, no els pot ni veure. Creu que amb ells solament es pot fer una cosa: matar-los. No hi estic d’acord. No se gaire sobre ells, però alguna cosa m’ha explicat Sara. Es una llàstima que siguin fanàtics, no crec que la seva lluita sigui dolenta. Però no se que és aquest Wyrm del qual parlen, contra el que lluiten, i del qual diuen que els vampirs en som criatures. Sé que és corrupció. Potser sigui cert que en la nostra carn morta sempre hi ha una espurna de corrupció, però com poden no veure les diferències? No es el mateix el Loony que tinc tancat i estacat perquè ja no sap ni qui o què és, ni pot controlar-se, que el Carlos amb la seva inconsciència infantil, o la Lidia i el seu gran sentit de la moral.

Perquè sobre això no n’he parlat, encara. Loony és viu i el tinc jo. Sugoll el va enviar a assassinar Dominus, i Dominus me’l va canviar per alguns vampirs dels seus que haviem agafat fent maleses en el meu territori. Bé, en un tros del territori fronterer que estavem discutint sobre si era seu o meu (me l’ha regalat. Diu que el que farà serà convertir-se en Príncep de Barcelona). També va tornar Anton, encara que Sugoll l’havia fet presoner... ara no me’n refio gens.

Ja he escrit prou per avui. Ara vull descansar, vull estar una estona amb Roger, solament nosaltres dos. De vegades, ser el Príncep fa que no pugui ser Ceriwden tanta estona com jo voldria. Demà parlarem amb els llops. Demà serà una altra nit.