Però ho he explicat tot molt depressa, i hi ha algunes coses en les qual cal entretenir-se més.

No era la copa el que guardava el segell. Era un anell que hi havia a dins d’ella. Un anell que Carlos havia agafat. Carlos era el qui havia deixat aquella corda, el qui havia reventat aquella paret.

Varem demanar a Chang que mirés si ens podia dir alguna cosa sobre tot el tema, si podia saber alguna cosa sobre l’anell, sobre el segell, sobre tota la màgia de la sala. Chang va desactivar el segell i va estar estudiant la situació. Solament va poder saber que s’havia obert una porta cap a alguna altra banda. També que Carlos havia pogut agafar l’anell perquè tenia l’equilibri necessari entre innocència i corrupció.

Vaig parlar amb els mags. Em van dir que l’anell que tenia Carlos li donaria un gran poder i després el destuiria. Que quan ho hagués fet, ells podrien agafar l’anell i tornar a tancar el portal. També em van dir que el portal s’obre a alguna cosa que solament em poden definir com la idea que jo pugui tenir de l’infern. I, quan els vaig preguntar, em van dir que el fet que Carlos conseguir deslliurar-se de la seva part de corrupció no el salvaria, solament faria el procés més llarg, de la mateixa manera que si creixia la seva corrupció la seva destrucció s’avançaria.

I, mentrestant, les bèsties del Wyrm havien començat a entrar pel portal i la gent de Granollers havia començat a morir; perquè aquestes eren les bèsties que hi havia a l’altre costat del portal. Aquestes les bèsties contra les quals es van enfrontar primer Roger i Sara i que per poc me’l prenen per sempre.

I no podia fer entendre a Carlos que no hauria d’haver agafat l’anell. Ell solament deia que li van parlar d’un objecte màgic i poderós, i que això és motiu suficient per agafar-lo. En qualsevol cas, vaig recomanar a Carlos que medités molt els seus actes, i també que no usés Nakyrae. No recordo si li vaig recomanar també que no intentés usar l’anell o vaig creure que ell mateix ho havia de veure de tant evident com era.

Carlos em va venir a veure per dir-me que quan s’havia despertat hi havia unes rates enormes mirant-lo, encara que no se li haviaˇen acostat ni li havien fet res. El vaig despedir de mala manera. A ell, unes rates el miraven. Mentrestant, les bèsties a les quals ell havia obert la porta gairebé havien matat Sara, li havien arrencat una ma a Arnau, m’havien ferit a mi mateixa, havien matat diverses persones a Granollers... i havien deixat Roger en Torpor. Roger no es despertava per les nits, jo sortia de la terra i me’l trobava com si fos mort. La meva sang no era capaç de despertar-lo, i encara em sembla que el Sensei n’hi va donar de la seva, però Roger seguia com mort. En aquells moments, tenia de ganes de matar Carlos per tancar la porta de la manera més fàcil.

Però no podia fer-ho. Ja vaig sentenciar Sergi. Ja vaig destruir Stormbringer. Carlos havia de viure.

Havia de fer el que havia de fer. Vaig escriure un missatge per un dels líders dels Garou. Sara m’havia explicat que hi ha garou de dues tribus al Montseny, hi ha Camada de Fenris i Fianna. Vaig escriure al lider dels Fianna. Li vaig explicar que hi havia unes bèsties de les que ells anomenen "bèsties del Wyrm", que les volia destruir i que volia parlar amb ells si és que això em podia ajudar en aquesta lluita.

Em van citar a una clariana prop del Montseny, sola. No és territori neutral, com quan hem intentat reunir-nos amb ells a l’Aliança dels Mags. Ni tant sols com quan les fades em van enviar a matar una bèstia que existia en un altra mon, en aquells plans que els Garou anomenen la Umbra, on varem trobar un grup de Garou que anaven amb la mateixa missió i varem aconseguir no matar-nos els uns als altres i fins i tot col·laborar una mica en la destrucció d’aquella bèstia. De fet, varem entrar al seu cau nosaltres per una banda i ells per l’altra, i després de que Roger, Sara, Lidia i jo matessim el drac verd, al sortir, varem alliberar algun d’ells que havia caigut presoner. També eren Fianna. I la Sara també ho havia estat.

Confiava en què creguessin que volia lluitar contra el seu enemic ancestral. Sé que, de fet, volen sempre matar-nos perque també a nosaltres ens consideren bèsties del Wyrm. Contava amb el que m’ha dit Sara, que ells són capaços de sentir la olor del Wyrm i la seva corrupció, però jo no faig aquesta olor. Confiava en que recordessin que vaig salvar a alguns d’ells. Però tenia por. No havia dit a ningú a on anava, i jo estava completament a les seves mans. Si m’haguessin atacat, potser hauria pogut fugir ajudant-me de la màgia que les fades em van ensenyar; encara que era més probable que hagués hagut d’acabar fonent-me amb la terra i esperant que es cansessin d’esperar que sortís. Probablement hauria entrat en Torpor, i no se quan hauria pogut tornar.

Però Carlos era un dels meus. A Rosalia l’atreia com la llum atreu als insectes nocturns. A Carmen li agradava. I, encara que aquests sentiments no són meus, Carlos és com un fill problemàtic, que l’estimes més perquè esperes que algun dia tot estarà be.

Vaig anar, amb la por al cor; però no als ulls, ni a les mans, ni a la boca. Vaig esperar en el centre de la clariana i els ulls dels llops anaven apareixent al meu voltant, dins les ombres del bosc, mentre els seus udols omplien el silenci de la nit i la por del meu cor lluitava per escapar de les seves fronteres. Però vaig aconseguir mantenir-la fermament controlada, perquè el que em portava allí era l’esperança de poder ajudar la gent de Granollers, d’evitar més morts. I, sobretot, l’esperança de que ells coneguessin alguna altra manera d’alliberar Carlos del seu destí, una que no fos el compliment amb la seva destrucció.

Un llop es va separar dels altres i va avançar cap a mi. Jo estava sola, però no desarmada. La meva espasa argentada estava al meu costat, però la llum de la lluna no l’il·luminava, sinó que restava dins la seva beina. El llop es va convertir en un home, aquell mateix home que va sobreviure al nostre atac fugint pels seus camins de plata just després del seu gran atac. Manel, theurge i líder dels Fianna del Montseny.

Es va asseure davant meu i varem parlar. I, al parlar, la por no va desaparèixer del meu cor, però va adormir-se una mica, i si jo no hagués estat no res més que un mort que camina, hauria respirat amb més facilitat.

Vaig explicar-li la situació, i vaig dir-li que volia eliminar aquelles criatures, aquelles bèsties que ells anomenen del Wyrm, perquè encara que jo no sabés què és el Wyrm si sé que maten a la gent que he de protegir.

Va dir-me que el Wyrm és la corrupció. El Wyrm és el mal. El Wyrm és el que es torça dins els cors per cobejar allò que no els pertoca. El Wyrm és el que porta a un germà a matar el seu germà per enveja del que l’altre te.

I vaig pensar en la llegenda sobre el nostre origen, en que som els hereus de la maledicció de Cain per haver matat Abel portat per l’enveja de l’amor que Déu li tenia. Potser parlen d’això quan veuen en nosaltres la marca del Wyrm.

També em va preguntar què eren per mi la gent de Granollers. Un ramat? va proposar. Una responsabilitat, vaig respondre. Vaig explicar-li que no m’alimento de la gent. Em va dir que creia que els de la meva espècie s’havien d’alimentar de sang, i li vaig aclarir que si, però que no cal que la sang sigui humana.

Quedarem per atacar el formiguer. Ells ho farien a través de la Umbra i nosaltres pel mon real. Hauriem de procurar no trobar-nos, al cap i a la fi, és millor que la seva gent i la meva no es barregin. També em va parlar de la porta i l’anell. Per tancar la porta cal el desig i la sang, cal que la clau estigui al pany mentre es tanca la porta, i cal que no hi hagi cap ésser més enllà del segell.

Varem fer algunes proves amb Carlos. Creia que ell havia de voler que l’anell es quedés dins la copa. I quan hi va tirar sang a dins, va passar alguna cosa, ja que hi va haver alguna lluminositat. Però Carlos no es volia desfer de l’anell. La primera cosa que va intentar va ser usar l’anell per tancar la porta, però no pas posant l’anell a la copa, sinó posant-se’l ell i usant el seu poder. Vaig veure com les seves mans es deformen a l’usar-lo, i vaig tèmer que això fos la manifestació visible de la corrupció que se’l menjaria poc a poc si seguia fent servir l’anell i que acabaria destruint-lo.

Després, mentre feia els plans amb Roger i Arnau i els meus mercenaris per atacar el formiguer, vaig pensar que probablement la copa s’havia d’omplir de sang, i també que haviem de demanar a Chang que tornés a activar el segell.