El problema per deixar l’anell és que l’anell seguia a Carlos. Però, finalment, varem aconseguir que l’anell es quedés al seu lloc. Carlos es va tallar la ma i va deixar la seva ma junt amb l’anell a la copa, i així l’anell es va quedar i la porta es va poder tancar. Després vaig parlar amb els mags, ells tornaran a posar el guardià, i també miraran que ningú no pugui entrar per on ho va fer Carlos, ni pels túnels on hem anat trobant les criatures del Wyrm. Un cop tancada la porta, els llops han anat acabant amb les criatures d’aquesta mena que quedaven per la Umbra, i nosaltres amb les que hem trobat pel mon real. Encara en queden...

Però la part bona de tot això ha estat el que hàgim començat a parlar amb els llops. Se que els llops del Montseny tenen dos líders, i que segons el moment és l’un o l’altre el qui te el control. En aquest moment sembla que el qui el te és Marc, i és amb ell que he parlat. No és fàcil. Ni ell ni jo podem obtenir de la nostra respectiva gent una confiança cega. Ell necessita resultats perquè Manel, l’altre líder, no se li pugui oposar i jo... en aquests moments hi ha un Justicar Nosferatu que ha vingut a investigar les acusacions que Sugoll ha llençat contra mi, i una d’elles és la de col·laborar amb els llops. I Sergei, el Justicar, els hi te fobia; els odia sense conèixer-los. Volia portar-lo a aquesta primera conversa perquè veiés que no traiciono la meva gent, però no m’he atrevit.

No és gran cosa el que hem acordat de moment. Tindran les seves terres sagrades, però solament unes determinades nits de l’any. Això si, de moment han d’obrir els camins espirituals. A Roger no li agrada que li hagi ordenat deixar passar els llops per fer-ho, però m’obeirà. Jo hauria preferit que l’acord fos que tinguessin aquestes terres, però que hi anessin i tornessin solament pels seus ponts de lluna...

Parlant d’un altre tema, va aparèixer un vampir nou a la zona. Em van avisar les fades. El varem trobar al cementiri. Dins el seu cap hi havia un veritable embolic, i la por era el que el movia, encara que es creia ser una mena de Déu creador. No vull extendre’m sobre com el vaig trobar la primera vegada i com el vaig perseguir intentant parlar amb ell. Vaig fer que els meus ghouls em portessin de dia al mausoleu on dormia, i amb esforç em vaig mantenir desperta per usar el meu poder de curar la ment.

Quan em va tornar a veure em va anomenar Rosalia... i em va dir que no li havia fet cap favor, que hi ha coses que és millor oblidar. Dins la seva ment vaig veure la meva pròpia imatge dels primers moments de la meva vida nocturna, un rostre de dona i un nom. I, pel nom, he pogut saber qui és. Es aquell coronel que també va despertar amb nosaltres la primera nit i que, com Lidia, va desaparèixer quan vàrem matar el príncep de Barcelona. La seva dona va desaparèixer durant la guerra... com van desaparèixer els meus pares. Faré que la busquin, qui sap... El coronel, que ara es fa dir Simon, vol que el deixem en pau, i així ho farem. Però també ha dit que si el necessitem el podem anar a buscar. I com que la Loly m’ha escrit dient que aviat vindrà, tornarem a estar junts tots nosaltres, si més no, tots els que encara seguim vius, perquè Miriam no pot tornar. Espero que Loly, donada la manera en què va marxar i amb qui va fer-ho, hagi avançat més que jo en les arts de la curació i pugui acabar de curar Loony.

Puc curar les ferides del cos i puc tornar l’equilibri a la ment. Se que podré recuperar les ànimes que la Bestia hagi dominat. Però no és suficient. Com curar el dolor? O la malaltia? Hauria de poder curar la malaltia per poder tornar la salut al meu pare. Hauria de poder curar el dolor per portar veritable pau a l’ànima de Simon. Si el meu deure es protegir els meus, això no és tant sencill com mantenir-los vius (encara que mantenir-los vius no és sencill, en realitat).

I som tant vulnerables, en realitat... el veterinari de les meves granges ha descobert la realitat de la nostra natura. Bé, de la meva, dels altres no en sap res. Cal dir que ja coneixia l’existència dels vampirs, una vegada, fa temps, un vampir el va atacar i el va deixar recordant... Sortosament, no es algú que ens vulgui destruir, vol ser un dels nostres. He intentat desanimar-lo, he intentat espantar-lo... però la seva il·lusió de vida eterna és molt ferma. Es un ilús. Creu que ser un vampir és pràcticament ser un ésser omnipotent. No sobreviuria... però quan he intentat allunyar-lo ha caigut en la desesperació, i el varem haver de treure d’un bar, a Barcelona, on estava borratxo i parlant de vampirs a tothom que el volgués escoltar... l’he tancat en un frenopàtic, estava completament desfet. I li he promés que si lluita per recuperar-se li donaré la immortalitat que vol... però no el convertiré en vampir. Serà millor per ell ser un ghoul i poder seguir fent una vida pràcticament igual que la que feia... o potser ajudar a Geoffrey i aprendre algunes de les seves habilitats. Clar que això podria fer posar gelós a Geoffrey... pobre Geoffrey, odia tant allò que vol!

Gelosia... quina tonteria... i quin mal que fa. Perquè estic gelosa. Se que no tinc motius, però estic gelosa. Veig amb quins ulls es mira Sara a Roger quan es transformen tots dos en llops i van a caçar. I Roger, que ja moltes vegades pasava dies lluny de mi per poder vigilar totes les fronteres que ha de vigilar, ara a més ha de passar temps amb el seu cadell, que encara no conec. I estic gelosa, encara que aquest cadell existeix perquè jo ho vaig voler així. He de dedicar el meu temps a ser Príncep, a aconseguir la pau amb els llops, a protegir la meva gent, a educar els vampirs que hem creat Lidia i jo... i no el puc dedicar a l’únic que vull realment dedicar-lo.

I, parlant de gent nova, Anton ha portat un convidat. No se si matar-lo o ensenyar-li educació. Potser les dues coses... ja m’ho pensaré.