Sembla que els nostre enemics s’han cansat d’esperar que els llops i nosaltres ens destrossem mútuament i han decidit passar a atacar-nos de manera més directa. D’alguna manera tot està lligat amb Sergei. No se si ell està actuant obertament en contra nostra, o si solament està per ser testimoni de les coses que passen i presentar-les de la pitjor manera possible a la resta de la nostra societat. A part de criticar tot el que veu i anar dient que no havia vist mai un Principat tan mal portat... però és el que ha vingut a dir. El que l’han enviat a dir... qui? No ho se. Qui hi ha darrera de Sugoll? Algú capaç de fer matar un Tremere que es movia en les ombres del principat de Vilafranca i així recuperar part del territori que estaven prenent a Barcelona. Entre Vilaranca i Mataró havien retallat ja molt el territori. He d’esbrinar qui és i aprendre sobre ell. Clar que també podria ser cosa dels Ventrue. L’Arnau es dedica ara a passar molt de temps a l’Elisi de Barcelona i ha sentit un rumor segons el qual els Ventrue tornaran a governar Barcelon, i que no es conformaran amb això, sinó que governaran tot Catalunya. I no crec que ens tinguin molt de carinyo, varem ser nosaltres els qui varem matar l’anterior Príncep, que era d’aquest clan. No crec que tinguin en compte el que en aquells moments estavem controlats a distància per Marco i Chang...

Perquè ara ja se més enllà de cap dubte que Chang va ser qui ens va crear amb algun ritual dels seus. Quan Lidia va mirar la nostra sang per saber qui era exactament el nostre Sire, va descobrir una cosa sorprenent: ens van crear amb una barreja de sangs. La més forta és la sang del propi Saulot, però també hi ha la sang Lasombra de Marco, la sang Tremere de Chang, la sang Brujah de Quintanilla i la sang Gangrel de Sonrisas. Clar que Lidia no va anomenar Chang, li te massa por; però ho vaig llegir en la seva ment. No m’agrada fer servir els meus poders d’aquesta manera, no per espiar els pensaments dels qui són amics. Però sabia el que estava pensant i necessitava confirmar-ho. Crec que he de saber quina és la meva sang. És important. Sé què vull fer per la sang de Saulot. No hi ha res que pugui fer per Quintanilla i Sonrisas, que van morir per causa meva. I no se què faré per Chang i per Marco, estic en deute amb ells. Clar que Chang no vol que sàpiga res... suposo que no té clar què pensaré quan ho sàpiga tot... no se fins quin punt ens necessita, té curiositat per nosaltres o li resultem còmodes. No sé res d’ell. I vull saber.

Però estava parlant de l’atac que estem sofrint. Hi ha un brujah que s’està dedicant a venir des de Barcelona i crear childes que abandona sense que sàpigan ni tan sols qui els ha atacat. Ja ho ha fet quatre vegades, quatre nits pràcticament seguides. I una fada va veure dos vampirs, un d’ells Nosferatu (si hem de fiar-nos de la descripció, ja sabem que son bastant reconeixibles) sortint de Granollers. Crec que algun Nosferatu amb un alt poder d’Ofuscació protegeix el Brujah en les seves anades i vingudes, potser fins i tot mentre ataca. Temo que pugui ser Sergei. Però sé on i quan atacarà la propera vegada. M’ho ha dit una vident gitana. Espero que m’hagi dit la veritat, si més no. Sé que tenen aquest poder de veritat, solament que no sempre es molesten en fer-lo servir realment pels qui no són de la seva raça. Ja ho comprovarem. També m’ha avisat que lluito amb una serp que té molts caps, i que encara que he d’evitar que els caps ens mosseguin, realment no aconseguiré res si no la fereixo en el cor; tallar caps no evita que en creixin més. Cosa la qual em torna a portar a qui hi ha darrera de Sugoll... i no sembla que Carlos o Anton i els seu cosí em puguin ser de gran ajuda... darrerament s’estan dedicant a fer festes multitudinàries per divertir el convidat. Si com a mínim sabessin organitzar-les be!

I a més tenim visita. Una maga salvatge, una maga de 800 anys. Sembla ser que és parenta llunyana de Roger (ella el tracta de cosí). Va arribar amb la seva moto, i per on ella passa la realitat canvia. El seu món és una autopista, i si dic això és perquè literalment el món canvia al seu pas, uns metres al davant de la seva màquina es crea una autopista que desapareix quan ha passat sense deixar cap senyal d’haver existit mai. Alazais. Ella m’ha dit que el tatuatge que tenim roger i jo al pit és una protecció contra la màgia, probablement obra de l’àvia (és a dir, de Maria de Criamon, una de les magues més antigues de l’Aliança de Sant Sebastià). Coses de família, sembla ser. Suposo que ens serà útil, sobretot ara que hi ha mags d’una altra facció que ens han atacat. La Tecnocràcia... no acabo d’entendre les diferències entre mags... el que si se és que ens van atacar 15 cyborgs armats amb armes que no havia vist mai i que no funcionen per a nosaltres. Uns pocs d’ells van fugir, i un el varem fer presoner. Com que no col·labora gaire en donar informació, l’he regalat a Chang, a veure què en pot treure. Al cap i a la fi, un enemic no ha de quedar viu si no és a canvi d’alguna cosa que compensi la seva vida, ja que la seva vida és una amenaça. No sabem ni tan sols si venien a per nosaltres o per Alazais. No se quin interés podrien tenir aquests mags en nosaltres, però Alazais veu el mon d’una manera distorsionada, o potser és que distorsiona el mon abans de mirar-lo. Ni tan sols es considera maga, ella es veu a si mateixa solament com una motera. El fet que quan pegava a algun dels Cyborgs amb el seu puny americà se li omplís el braç d’espurnes i que un sol cop aconseguís travessar l’armadura que portaven i matar-los mentre que les bales de Carlos i d’Anton i els seus matons no van aconseguir ni despentinar-los no és important. Em pregunto com es veia a si mateixa abans de qui hi haguessin motos... Per cert, a Sergei tampoc no li va agradar que vingués a l’Elisi. De fet, es van barallar i Roger i jo els varem haver de separar... crec que miraré que es tornin a trobar a alguna altra banda, a veure si Alazais s’enfada amb ell i el mata... no, ja se que això no estaria be; a més, en realitat no resoldria el problema, sinó que suposo que més aviat en portaria encara més. Però és tentador. De moment, m’hauré de conformar amb tenir Sergei vigilat, he parlat amb un Sluah. Si una d’aquestes fades no és capaç de vigilar-lo, ningú no podria fer-ho. De fet, fins i tot varen ser capaces de veure el Sensei quan va arribar.

Anton té altres idees sobre com parar tot això. Per començar, creu que hauria de matar els childes abandonats, però en canvi que no hauria d’actuar en contra del Brujah que els ha creat, ja que pot haver estat dominat o alguna cosa similar i per tant no ser culpable... em pregunto quina culpa veu en els childes, a part del fet que no li agraden com a "adquisicions" pel seu clan, ja que els veu com gent feble... i realment ho són. Però ells no han triat aquesta nova existència. Els haurem d’ensenyar el que els pugui ajudar a sobreviure... i els faré fora d’aquí. No em puc permetre que hi hagi vampirs dèbils a casa meva, necessito que tota la sang que hi hagi sigui sang que em pugui ajudar a defensar el que és nostre. Bé, puc tenir l’Armand. És la meva mascota. I és algú per recordar-me que no tothom te la nostra força i que no tothom té valor per lluitar, però a pesar d’això tothom vol sobreviure, encara que sigui arrossegant-se i amagant-se. Podem triar per nosaltres l’honor i l’orgull, però hem de salvaguardar les vides dels qui depenen de nosaltres, perquè probablement n’hi ha molts que les valoren més que l’orgull.

Però estava parlant d’Anton i les seves idees brillants. Vol anar a Barcelona a trobar el Brujah... probablement el vulgui buscar a la guia telefònica o preguntar al 010. Li va dir a Carlos que anés amb ell. Carlos m’ho va comentar, encara que ja havia decidit no acompanyar-lo (i això va fer desistir anton); això em va donar peu a parlar amb ell i dir-li que sobretot no ho fés, que no vaig a Barcelona. Va voler saber perquè i li vaig ensenyar Loony, i li vaig explicar que està en l’esta en què està perquè Sugoll el va poder capturar gràcies al Vincle de Sang, Vincle que ell també té. Em va preguntar si jo no podia fer alguna cosa amb el Vincle... i li vaig explicar que si, que en aquell únic dia que vaig passar amb el Sabbat vaig aprendre com trencar el Vincle... i el preu que te. Puc trencar el Vincle, però encara no soc capaç de curar les ferides que el ritual deixa en les ànimes. A Sergi (i suposi que a Loly) els va curar el Salubri aquell que varem conèixer, i a mi em van curar les fades. Però a Loony no hi ha ningú que el pugui curar (perquè hem trencat el seu vincle, en l’estat de la seva ànima no li afegia cap mal significatiu), i si trenquessim el Vincle de Carlos tampoc no el podriem curar. Però li he assegurat que és una de les meves prioritats, cosa la qual és certa. De tota manera, no sé quan temps passarà, no sé fins quan tindrà sobre el seu cap l’amenaça del Vincle...

El tapis de les nostre vides és curiós, i te molts colors diferents. El fons es vermell, perquè el color dels vampirs no és el negre, a pesar de que visquem sempre en una nit perpètua. Primera, perquè no sempre vivim de nit. Quan varem anar per mons estranys per destruir Stormbringer (Stormbringer, la meva Stormbringer... perquè t’havia de destruir? Perquè no noto ja el teu pes a la meva cintura, el teu poder a la meva mà? Cada nit de la meva vida morta et trobo a faltar. Ets un vuit que no s’omplirà mai del tot. Sé que el teu esperit era malvat, que la teva sed era massa destructora... però cantaves en el meu cor cada vegada que bevies i m’omplia una alegria salvatge i fosca, la destrucció i la mort eren un cant de llum negra i vermella que vibrava amb la meva essencia...) l’amulet del mags ens va permetre caminar sota la llum de molts sols, alguns semblants al sol del nostre món i d’altres totalment aliens; i també d’altres vegades veiem la llum del dia (la darrera que recordo, una vegada que m’havia quedat desperta darrera les grans cortines pesades i opaques de casa meva per treballar de dia el que no havia pogut acabar durant la nit, i va venir el mestre a obrir la finestra per recordar-me que sempre he d’estar alerta). Clar que no passa gaire sovint. Però no és això el que estava dient. Estava parlant de colors. El color no és el negre: és el vermell, perquè el que guia les nostres vides no és la nit sinó la sang. La sang és el nostre aliment, el nostre plaer, el nostre poder. Quan m’acosto a Roger, el meu amant, no busco el que buscaria si fos mortal, sinó la seva sang i ell busca la meva. Ens abracem i ens oferim les venes mútuament, mútuament ens prenen la vida i mútuament ens la regalem; la sang, la vida i el poder que ens manté incorruptes a pesar del temps que portem morts, aquest és el nostre plaer. La sang és la primera cosa en què pensa un vampir quan ressucita cada nit. Però no és l’unic color de la nostra vida. Hi ha les fades, que són un fil daurat i platejat, llum de sol o de lluna i estels. Sempre brillant, encara que de vegades té la llum del sol i de vegades és en comparació fosc com els estels de la nit. Or i argent, però sempre passió. També hi ha el fil negre dels secrets que amenacen les nostres vides, perquè si se sap quina sang ens va crear ens voldran matar. I cada enemic té un color. Sugoll és marron. Ha viscut massa temps a les clavegueres, i quan passeja per les sales de l’Elisi les porta amb ell, enlloc d’omplir-se els ulls de coses belles. Es una rata esporuguida que vol semblar un lleó orgullós. Marco... Marco és granate, el seu odi va més enllà del vermell, el condensa en un color més fosc. I els que no són enemics també tenen colors. Alazais és un blanc tant viu que et pot cremar els ulls si el mires massa. Maria de Criamon... no ho se. El temps ha deixat la seva marca sobre els seus colors de la mateixa manera que la va deixar sobre les pintures de la Capella Sixtina, i no seré jo qui intenti treure capes i capes de temps per veure quin color te. Chang és gris, per no fer-se notar. Potser és solament un camuflatge, solament porta una capa gris. Però com que la porta sempre, la capa es converteix en ell mateix i es torna gris. Armand és un fil que canvia de color, sempre del color del fil més gruixut que hi hagi a prop seu. No és culpa seva, solament espera així agradar al qui són més forts perquè no li vulguin mal. Lidia ha de ser un blau fosc, perquè és la nostra aprenenta de maga, i li correspon una túnica blava amb estels blancs. Carlos també canvia de color, però és que encara no ha trobat quin és el que li escau. Ara és verd, perquè hi ha esperança de que trobi un bon camí... i també perquè li queda molt per aprendre. Com a tots nosaltres, d’altra banda. Andrea és de color rosa, perquè encara no ha vist prou el mon. El seu color s’ha d’enfortir, però s’ha de fer amb compte perquè no es torni un color brut. A Sasha no el conec prou, Roger no el porta gaire per aquí, sempre el te treballant, vigilant les fronteres. I Jaume és un color groc pàlid que espera veure quin és el seu paper. Sergei té el color de la traició, perquè sigui el que sigui no és el que ha de ser. És del color de les coses podrides. Arnau és del color de la pedra, és sòlid i es pot descansar en ell. És el primer que em va ajudar a portar la meva càrrega com a Príncep. Els quatre childes del Brujah desconegut son del color morat de la por i la desesperació. La Gitana és transparent, perquè és a través d’ella que es poden veure algunes coses. Anton és una taca que es va repetint en el teixit. Cada vegada és una taca d’alguna cosa diferent, de vegades és una taca d’oli, de vegades de fang, o de qualsevol altra cosa. Sara és del verd fosc dels arbres dels boscos espessos, l’únic lloc on es troba realment a casa. I Roger... Roger és del color blau fosc amb què dibuixem el cel al voltant dels estels nocturns quan som petits.