Cada vegada deixo passar més temps, potser arribarà un dia en què deixaré d’escriure. Aquesta vegada feia ja més d’un any que no em prenia el temps per parlar del que va passant. Potser estigui millor. Aquestes paraules no les ha de veure ningú més que jo. Hi ha massa secrets desvetllats, es perillós. Potser hauria d’agafar aquest diari i esborrar-lo del disc dur, destruir totes les còpies de seguretat...

La darrera vegada que vaig escriure vaig parlar de Sergei i d’Alazais. Sergei no és amb nosaltres. Chang es va cansar d’haver-se d’amagar, de manera que se’n va encarregar... sigui el que sigui el que signifiqui això (i prefereixo no saber-ho). Alazais tampoc. La varen tornar a atacar una colla de cyborgs (no recordo si era el segon o el tercer atac que patia). Varem anar a ajudar-la i els varem destruir, però el darrer, en destruir-se, va esclatar. Alazais, Sara, Carlos, Roger i jo erem just al seu costat. Alazais va desaparèixer i la resta varem caure en torpor. Vaig anar a l’Aliança, per veure si em podien dir com la podia ajudar, però no em varen rebre gaire be. Excepte l’àvia, Maria... crec que ella em considera part de la seva família. Al cap i a la fi, sembla que Roger és descendent de la seva germana.

Carlos ha trigat un any a despertar. Durant aquest temps, Anton ha marxat. Es part de la profecia... He parlat de la profecia?

Cuando el hijo pródigo regrese a casa

y el extranjero se haya ido,

cuando el príncipe ejerza su reinado

y se recupere la joya perdida,

cuando el bufón enfrente sus temores

y el aprendiz acepte su destino,

cuando el hermano perdido encuentre la llave

y esta sea consumida,

cuando el clérigo abrace la nueva fe

y el hechicero abandone sus demonios,

cuando el consejero abandone el consejo

y el mago encuentre su fuerza,

cuando el soldado proteja al reino

y el pastor enderece el viejo cayado,

cuando las montañas frenen al invasor

y el lobo doblegue al monstruo,

cruzará por el puente tendido

hasta los pies del rey

quien, junto a su consorte,

reunirá a su ejército,

tomará la corona

de las manos muertas del horror,

someterá al Caos

y alejará la fuente de la magia roja.

Però de la profecia ja en parlaré després. Rellegeixo els darrers documents que vaig escriure i veig que de la darrera cosa que parlava era dels nous vampirs que apareixien cada nit. Gent dèbil, que probablement no podran sobreviure... però que no seré jo qui els matarà. Ja ho varem solucionar. Gràcies a la gitana, la vident. Ella va poder veure on apareixeria el qui els creava la propera vegada. Pero jo soc qui pot veure millor les coses amagades, y a pesar d’això el meu poder no va ser suficient per travessar el seu poder d’ocultació, de manera que solament varem poder capturar un pobre Brujah dominat i no el nosferatu que l’enviava i el cobria amb la seva capa d’ombres fins que estava al cor del nostre territori. De manera que tot va tornar a començar, aquesta vegada els nous vampirs eren toreador.

Per sort, els nostres poders poden millorar amb la dedicació suficient. Em vaig dedicar amb totes les meves forces a millorar la meva capacitat de veure el què s’oculta i la següent vegada que la gitana va veure clarament on apareixeria l’estavem esperant. No va ser una trobada gaire bona de cara a mantenir la Mascarada... però es va acabar el problema dels vampirs creats cada nit, i en general els nosferatus ens estan deixant en pau... El qui venia no era un qualsevol. Sara i jo el varem agafar per banda, però va sobreviure, i li quedava sang suficient com per aconseguir fugir de nosaltres. Es el primer ésser que trobo capaç de fer-ho.

Pobre Armand! Va haver d’encarregar-se d’educar els nous vampirs, de intentar explicar-els-hi el que poguessin necessitar per sobreviure... i després els vaig fer fora. Els vaig enviar a Amèrica. Els hi he donat una oportunitat i es tot el que puc fer per ells. No volien anar-se’n, això era casa seva... em sap greu. No diré que els seus plors no pesin en la meva conciència, però és una càrrega lleugera comparada amb tantes altres coses que he hagut de fer... o que hauré de fer encara. La mort de Sergi encara em pesa, crec que sempre més em pesarà. I el mal que vaig causar a Marco. I la destrucció de Stormbringer, encara que fos una cosa bona. I temo un dels versos de la profecia... però ja he dit que de la profecia en parlaré després.

Perquè la profecia no és la única força màgica i poderosa que hi ha en les nostres vides. Ara mateix, caminem perseguint un somni. Un somni que se’ns ha repetit a Carlos, a Lidia i a mi. Un pati d’un castell, en una nit determinada. La nit l’hem recuneguda perquè hi havia un estel determinat, un cometa en realitat. I el castell, Armand el va dibuixar per nosaltres, seguint les descripcions de Lidia, i per casualitat (o potser va ser cosa del destí) Chang el va veure i el va reconèixer. A l’actualitat solament en queden ruines, d’aquest castell en terres hongareses. Hem anat tots tres, amb Roger, a veure el castell del somni la nit en què el cometa tornaria a brillar com en el somni (amb permés del príncep local, evidentment).

El pati d’armes. Recordavem com estavem en el somni, nosaltres tres i una cuarta persona. L’estel estava en el lloc on havia d’estar, també nosaltres. Varem dir a Roger que es poses en el lloc de l'altra figura que veiem...

I la llum de tots els estels va venir del cel a nosaltres, a través de nosaltres a Roger i de Roger a la terra.

I quan la llum es va apagar, varem mirar al nostre voltant. Allí estavem Rodrigo, Hector i jo, Nemain, al voltant de Yakov, fill de Saulot, que ens deia que el ritual havia anat be i el cercle havia començat a rodar. Solament nosaltres tres haviem respost a la seva crida i estavem disposats a anar fins a la fi per salvar el nostre clan dels Usurpadors. L’únic que ens ha promés Yakov és que morirem abans si el seguim, però que d’alguna manera que no ens vol explicar la nostra mort servirà per portar la caiguda als assassins de Saulot i de tota la seva sang quan la seva estrella no estigui tan alta, quan arribi el temps. Soc Nemain, vaig ser una doncella guerrera a la meva tribu, allà a les illes que els odiats romans van anomenar Britania. Ja fa més de mil anys que em vaig convertir en una guerrera Salubri, i vaig lluitar amb Baali i altres dimonis enlloc de lluitar amb els romans. I ara tota la meva sang crida per lluitar contra els Tremere. Però soc Salubri, i se que hi ha més coses que una espasa a la meva ma. Si Yakov diu que es la manera, el creuré. Tots els Deus saben que necessito que m’expliqui el perquè de tot, que necessito saber com la nostra mort serà el que ens portarà a la victòria. Però si no ens ho vol explicar, si creu que no ho hem de saber... la meva decisió de confiar en ell ja està presa, i hauré de lluitar amb mi mateixa per seguir-lo sense tenir les respostes que necessito.

Yakov va parlar amb nosaltres, però sense donar-nos cap veritable resposta. Varem quedar en reunir-nos a Budapest per començar el camí cap a Coeris, el cor dels nostres enemics.

Quan varem arribar, hi havia una subhasta d’esclaus. Mai no m’han agradat aquestes coses. Nosaltres, els celtes, mai no hem tingut esclaus, no hi ha res més gran que la llibertat d’un home. Un deute pot portar a algú a veure’s obligat a servir, però no és el mateix un servent que un esclau. Certament, les tribus celtes sempre han lluitat unes contre les altres i han agafat presoners, però els presoners no han estat esclaus... però això no importa ara, ja fa molt temps que els romans van acabar amb la nostra manera de viure. Ja fa massa temps que els druides no es reuneixen sota els roures...

Estavem passant prop de l’estrada on es mostraven els esclaus quan una noia va ègar una puntada de peu al subhastador i va fugir. La varem seguir (i la varem ajudar una mica). Estavem parlant amb ella, i just acabava de donar-li paraula que l’ajudaria quan va arribar un home (un vampir) que va dir ser la ma dreta del príncep i que ens volia comprar la noia, ja que el príncep estava interessat en ella. Em vaig negar, evidentment. Rarament es veu en aquests dies gent que es rebeli contra el seu destí, i no estava disposada a abandornar-la a la seva dissort.

De manera que va venir amb nosaltres. L’home que havia intentat comprar-nos-la ens va seguir, pero entre els tres el varem despistar. Encara, camí d’on haviem de reunir-nos amb Yakov, varem trobar un boig que amb paraules apocalíptiques va llençar una multitud contra nosaltres, però els varem deixar enrera amb facilitat.

I ens varem posar en camí cap al nostre destí, mentre em rondava pel cap una frase que vaig sentir una vegada que un guerrer enemic deia a un altre: "corre a trobar la mort abans que no et trobi ella a tu" (puc assegurar que aquells dos la van trobar amb prou facilitat). La noia es va disfressar entre els nostres servidors, per si de cas.

El camí va anar passant sense pena ni glòria fins un petit poble on no varen voler hostatjar-nos de cap manera. Parlaven d’un gran caçador que els protegia, però en els dies de la meva vida mortal hauria posat a prova aquesta protecció si algú s’hagués atrevit a tractar-me amb aquella descortesia i m’hagués mentit tant descaradament. Però soc una guerrera Salubri i no lluito contra una pila de mortals arreplegats si hi ha un altre camí. Varem posar-nos en camí cap al poble següent, a l’altre costat del bosc. A meitat de camí ens varen atacar. No se qui eren, però ens esperaven amb els arcs a la ma. Traidorament van disparar sobre nosaltres, i els nostres servents mortals van resultar ferits. Però a més dels servents mortals, anavem tres guerrers de Sang noble (perquè no conec cap sang més noble que la de Saulot), i els nostres atacants eren menys que pols davant les nostres espases. Aviat se’n van adonar i van fugir. Rodrigo els va perseguir, però Hector i jo no. Per darrera s’acostava un altre carruatge que va enviar els seus homes d’armes al galop cap a nosaltres i jo no savia si venien a ajudar-nos o a atacar-nos, de manera que els vaig esperar al mig del camí espasa en ma, mentre Yakov, Hector i la noia començaven a ajudar els ferits. Per sort, venien a ajudar-nos; i el seu ajut era benvingut, ja que havien incendiat el nostre carro i alguns dels ferits no podien anar a cavall. Ara devem un favor a un noble vampir, i segurament no el pagarem mai, perquè abans vindrà la nostra mort. Varem anar amb ell fins a la fi del seu viatge, quan ens va presentar el príncep al que anava a visitar. Però no m’importen les ciutats i els prínceps, ja no recordo els noms. Perquè, si el meu clan està morint i jo camino cap a la meva mort? Solament tinc davant meu un viatge i ja no tornaré mai enrera. Costa pensar que vaig camí de la meva mort. No es que tingui por d’ella, quan vius amb l’espasa a la ma saps que pots trobar-la en qualsevol moment, en qualsevol lloc. Però portes l’espasa a la ma per poder-la allunyar, per vèncer, per aconseguir alguna cosa millor pel teu poble corrent el risc de morir, però esperant que no sigui la teva sang sinó la de l’enemic la que ho aconsegueixi. Els druides ofereixen la sang dels sacrificis, els guerrers vessem la dels nostres enemics; sempre és la sang la que aconsegueix el que el poble necessita.

Potser per això vaig entendre el que se’m va oferir aquella nit, fa ja tant de temps. Aquell estranger havia arribat amb els romans, però no era un d’ells. La seva pell era blanca (com he après després que és la de tots els de la Sang), el seu cabell i els seus ulls negres com la nit, i em va semblar que els estels brillaven solament per iluminar-lo. Crec que em vaig enamorar. Però ell no. Ell va veure el foc de la meva ànima i va pensar que jo podia portar nova força al clan, a les lluites dels guerrers Salubri contra Baali i dimonis. Ell va veure la impresió que m’havia causat, es clar. Cap mortal no pot amagar res a un vampir, i menys a un amb una sang tan propera a la nostra font. Un fill de Samiel, fill de Saulot. Però no ho va aprofitar. Em va parlar moltes vegades, em va fer saber tot el que havia de saber per escollir si volia seguir el seu camí. Però mai no em va acaronar, mai no va em va fer pensar que m’estimaria... i de fet abans de que jo escollís em va deixar ben clar que no seria així. Em va trencar el cor.

Però vaig acceptar la seva oferta, la seva nova vida. Recordo aquella nit, la nit en què vaig estar més a prop d’ell. L’única vegada que em va tractar amb alguna cosa semblant a amor. Vaig anar-me’n de casa els meus pares, sense endur-me res més que la meva espasa. Em va portar al bosc, entre els roures, com els druides quan ofereixen un sacrifici. Allí em va prendre entre els seus braços i jo em vaig entregar a ell, vaig donar-li la meva sang i la meva vida, i a canvi ell en va donar part de la seva, la sang de la inmortalitat, la força necessària per lluitar contra els diables. Poc imaginava ningú en aquell temps que arribaria un moment en què uns mags mortals robarien aquest mateix do per als seus propis fins i que després robarien la sang del pare del nostre clan per prendre el nostre lloc en la societat dels inmortals. I que no en tenen prou amb això: volen veure mort fins al darrer de nosaltres, curadors o guerrers.

Però no estava parlant d’això... seguiem el nostre camí per deixar la noia al castell del seu germà. Abans d’arribar, varem trobar el Mestre Zelius, constructor de castells. Està preocupat, perquè ha descobert un esquema en els castells que ha estat construint darrerament, alguna cosa relacionada amb un dimoni... no ho he acabat d’entendre, però ens ha dit que per mantenir-lo controlat i lligat cal gravar unes runes en una sèrie de castells que ha construit. Un d’ells és el del germà de la noia. Ens hem compromés a gravar-les. La darrera l’hem de gravar a Coeris, la font del nostre mal, la fi del nostre viatge, la mort a la qual caminem.

També varem trobar una estranya parella, Anatole i Lucita, que estaven excavant en una antiga torre de guaita per trobar un certs document que ell havia somniat que hi havia allí enterrats. També ens va dir que havia somniat amb nosaltres, que l’haviem d’ajudar. Qui som per dubtar del poder del destí, quan és al destí al que volem encomanar la nostra missió? Ens van semblar sincers i els varem ajudar. Hi havia uns pergamins escrits en l’antiga llengua d’Enoch, que el meu mestre m’havia ensenyat. També hi havia una làmina d’or que podriem considerar alguna cosa així com una "guia de traducció", encara que no hauria permés a ningú que no conegués l’idioma més que entendre unes poques paraules... potser el suficient per poder començar a estudiar-lo. Ells van copiar tots aquests documents i van ser de l’opinió que era millor tornar-los a deixar enterrats. Ho varem fer així.

Poc després varem arribar al castell de la família de la noia (de fet, la torre on haviem trobat els documents era ja dins els terrenys de la família). El seu germà va resultar ser un vampir embogit que havia devorat el seu sire (el seu avi). Però varem gravar les runes al soterrani i va parar la tempesta, i quan el varem tornar a veure fins i tot semblava haver recuperar el seny. No em va agradar deixar allí la noia, no se fins quin punt el seu germà serà estable... però ella ho considera el seu deure. Qui soc jo per discutir el deure de cadascú?

Varem seguir el nostre camí i varem trobar una tribu de gitanos. Ens varem acostar perquè ens diguessin la bonaventura, vaig pensar que podia ser divertit. La gitana que va fer la lectura va veure la nostra mort i el cumpliment de la nostra missió després d’ella. No ho entenia. Però jo si. És solament una confirmació de que Yakov no s’equivoca... una confirmació de que ens cal caminar cap a la mort. De vegades crec que voldria tenir-la ja a sobre, que si triga no seré capaç de seguir aquest camí. Vull viure, és així de senzill. Vull veure els boscos i els camps, vull lluitar per destruir els dimonis que caminen sobre la terra, vull veure els pobles tranquils i feliços gràcies a la nostra acció, encara que no sàpiguen el que fem per ells. Yakov ens ofereix una victòria que no veurem, i em resulta difícil seguir-lo i confiar.

Mentre estavem en aquesta lectura, van acostar-se uns homes d’esglèsia a atacar els gitanos, i nosaltres els varem defensar. Van calificar tant els gitanos com a nosaltres mateixos de dimonis. No els vaig dir res, perquè no vaig arribar a encarar-me amb el seu cap, però les paraules em cremaven a la gola: què en saps tu, de dimonis? Jo he lluitat contra ells des d’abans que nasquessis, porto segles fent-ho. I si confons aquesta pobra gent amb dimonis, és que no tens ni idea de què són.

Però estem en temps de fanàtics, i aquells homes ho eren. Els gitanos van fugir, i quan ho van haver fet, nosaltres també ens varem retirar. No hi ha honor ni glòria en matar els mortals fins el darrer home, encara que siguin com aquells inquisidors.

I varem despertar. Roger ens havia estat vetllant, i començava a preocupar-se: trobar un refugi per tots quatre i portar-nos-hi amb nosaltres tres inconscients era difícil. Jo recordava tota la vida de Nemain, com Carlos recordava la de Rodrigo i Lidia la d’Hector.

De vegades em pregunto perquè jo? No n’hi ha prou amb haver perdut aquella vida tranquila de noia de casa bona, estudiant a la Universitat i anant a la parròquia, somniant amb les coses que podiem fer per posar un granet de sorra per fer un mon millor... encara que he de reconèixer que la meva vida actual és més interessant... de vegades, massa pel meu gust. No només vaig haver de despertar una nit per descobrir que m’havia convertit en un vampir. N’hi ha que tenen una vida relativament tranquila, tenen un sire que cuida d’ells durant els primers anys, o decenis, de la seva nova vida i els guia en el que trobaran després. Clar que tampoc és el que passa sempre. N’hi ha més d’un que no coneix el seu sire, o que solament es un peó més per ser usat... però trobo que hauria estat be. Però a mi m’ha tocat ser el príncep i guiar als meus a la supervivència des del no res. I crec que no m’està sortint tant malament. Però això tampoc es suficient. Ara em trobo amb profecies que fan dones mortes fa cinc-mil anys i màgies milenàries que m’involucren en cercles que no entenc... agua i ajo, que diuen. Com diuen els castellans, "ya que estamos en baile, a bailar".

El que estava explicant. Ens varem despertar i recordava Nemain com si fos jo mateixa, com si fossin els records de la meva pròpia vida, d’una altra vida meva.

Estava una mica confosa. No sé què és el que he de fer, però vaig pensar que potser seria una bona idea comprovar que totes aquelles runes estan gravades, i també buscar els documents enterrats en aquella torre de guaita.

Però a la zona on hi havia hagut la torre ara hi havia una urbanització... en fi, tenim el que queda dels documents i suposo que els propietaris d’aquella casa es donaran per compensats per les destrosses... si és que vaig amb una pila d’animalicos...

Hauria de tornar a casa. No està be carregar Andrea i Arnau amb totes les meves responsabilitats i estar fora més temps del necessari... però suposo que necessito unes vacances. Ara no estic actuant com a príncep, sóc solament Ceriwden voltant pel mon amb Roger, Lidia i Carlos. Una mica d’irresponsabilitat i bogeria. Però he de tornar.

I mentre conduiem cap a un altre dels castells que havia anomenat el mestre Zelius, vaig notar un mareig, i amb prou feines vaig tenir temps de parar la moto fora de la carretera abans de notar com queia per tornar a ser Nemain.

Corriem. Sentiem els llops que ens perseguien, cada cop més a prop. Corriem pel bosc i Yakov ens dirigia. Els llops s’apropaven. No sabiem on trobariem refugi. Un llop va saltar sobre meu, però el meu sire m’havia entrenat be. No solament això, m’havia enviat amb d’altres mestres, i un d’ells va ser un Gangrel que m’havia ensenyat la seva disciplina. Vaig convertir les meves mans en urpes com les dels llops que ens perseguien, vaig cremar sang per donar tanta força com pogués als meus braços i el llop que havia saltat sobre meu va caure mort quan va rebre el meu cop. Però n’hi havia més. I en van morir més. De tota manera, no hauriem pogut amb tots si no hagués estat perqué en una cruilla varem prendre el camí de la dreta i van deixar de seguir-nos en entrar en aquella vall.

La vall era tranquila, era bonica. Els llops es van quedar udolant a fora, no varen entrar. I nosaltres varem començar a caminar cap a l’altre extrem de la vall. Per cert, Yakov havia desaparegut.

El problema va ser que l’altra banda de la vall no semblava molt disposada a acostar-se. Nosaltres ja caminavem, ja... però sempre era a la mateixa distància. De tota manera, gairebé no ho vèiem. Solament el camí, el rierol al costat i la boira... poques vegades veiem les muntanyes.

Semblava evident que erem en una vall encantada i no em va semblar inteligent abandonar el camí. Mentre els meus dos companys vigilaven vaig separar la meva ànima del meu cos per explorar la vall. Y vaig veure Taliesin, el follet d’aquella vall, el jove entremeliat que no ens volia deixar marxar per no estar sol.

Li vaig regalar una corona de flors com les que feia quan era nena en el meu poble. Hector li va fer una flauta amb una canya. Y Rodrigo va fer una talla amb un tros de fusta. Taliesin ens va regalar una túnica a cadascun de nosaltres. Però no es mostrava. El varem cridar, i en pronunciar el seu nom per tercera vegada va començar a parlar amb nosaltres.

No va ser fàcil convèncer-el de que ens deixés marxar. Solament quan varem aconseguir fer-li entendre que vivim de sang i que allí, sense gent de qui alimentar-nos, moririem, que ens va deixar marxar; no sense abans fer-nos prometre que el tornariem a anar a veure. Si seguiem vius. Es una promesa que no crec que poguem cumplir.

Fora de la vall ens esperava Yakov.

I varem despertar, i recordant la música de Taliesin el vaig voler anar a veure. Però la vall ara ja no és màgica. Hi ha un poble. Varem preparar regals com els de fa mil anys per Taliesin. Les fades no moren. I el vaig cridar. "Qui recorda encara a Taliesin en aquesta vall?" No era el jove rialler i joganer que jo havia vist un instant abans, mil anys enrera. Era un vell, a qui la mort de la creença en la magia estava matant. La falta d’ilusions, de fantasia. La banalitat del mon. Com a totes les fades. Però Lidia va tocar la flauta amb ell, com mil anys enrera havia fet Hector, i la gent es va acostar a escoltar. Una espurna d’alegria per una ànima entristida. Aquells viatgers no varen poder tornar, però nosaltres venim per cumplir la seva promesa. Alegria, ilusions, imaginació... un grup de teatre que faci obres pels nens. Si els nens imaginen, si hi ha un grup de gent treballant per despertar la imaginació i la ilusió, potser això pugui ajudar a Taliesin, potser pugui tornar-li la seva frescura i juventud, o una mica d’ella... o com a mínim pugui evitar que desapareixi del tot en l’oblit, que es marceixi del tot la seva ànima. Pobre Arnau! El vaig trucar per dir-li el que volia i em va contestar que li estava demanant coses molt rares. Però quan vaig dir-li que era per intentar ajudar a una fada, ja no va dir res més.

I el viatge de Nemain, Hector, Rodrigo i Yakov continua. A la vista de Coeris, els Tremere surten i ens envolten, però Yakov ens diu que no lluitem. Ens porten presoners dins la fortalesa. No vull recordar... però potser és important no oblidar. Al obeir a Yakov aquesta darrera vegada, ja hem perdut del tot el poder sobre el nostre destí. Presoners dels nostres enemics, dels qui volen destruir fins al darrer de la nostra sang. Quin és el cercle que ha començat a rodar, Yakov? Ja és massa tard per a nosaltres, però voldria cridar la desesperació amb què desitjo saber. Saber com i perquè. Perquè es necesari que sigui d’aquesta manera. Com arribarà la nostra victòria, la nostra venjança?. No puc parlar, no puc dir res, perquè si obro la boca cridaré. Sento que Yakov està explicant que veient que el nostre clan està condemnat i que acabarem morint, no vol que el poder de la nostra sang es perdi, i que hem pensat que la millor manera és que passi als qui ens han pres el relleu. Ho diu per ells, es clar, però les seves paraules em cremen. Perquè és el que passarà ara. La nostra sang farà més forts els Tremere. Crec en Yakov, crec que això és el primer pas de la seva destrucció. Però això és solament el que crec, i el que passarà ara es una seguretat. Voldria tornar enrera i prendre el camí de tants germans que prenen les armes contra els Usurpadors. Morir, està be, però en una batalla, amb l’espasa a la meva ma i vessant la sang de tants enemics com pugui abans de caure jo. Però ens han tancat en una cel·la, i algú està prenent la sang i la vida de Yakov. Com una bestia assedegada de sang i de poder. Recordo quan vaig entregar la meva sang mortal al meu sire... va ser tant diferent. I després ens tocarà a nosaltres. Solament espero ser capaç de mantenir la dignitat, perquè no puc fer cap altra cosa. Si, encara he de fer alguna cosa més. Confiar en que Yakov no s’hagi equivocat, i que la meva sang sigui una ofrena a aquesta bèstia Tremere que se’m llança al coll. Com els sacrificis del druides, aquest Tremere que xucla la meva vida és solament el ganivet ritual. A la llarga, no serà ell qui rebi el benefici d’aquest sacrifi, sinó els fills de Saulot.

Desperto sentint encara la meva propia mort, la mort de Nemain. Va aconseguir mantenir la dignitat. Però he sentit cada segon de la seva mort. No crec que apart de nosaltres tres hi hagi cap altre vampir que sàpiga en primera persona el que se sent al ser diableritzat. No intentaré descriure-ho.

Varem anar a Coeris. Ara sabem on es la veritable entrada. Solament queden ruines. I començo a usar el meu poder de fer que els objectes i els llocs m’expliquin coses del passat. Necessito saber sobre els Tremere. Necessito conèixer els meus enemics. Però no a les cel·les, no m’hi veig amb cor.

I aleshores, després de passar de llarg davant la cel·la on vaig morir, torno a caure. Però no soc Nemain.

Segueixo essent Ceriwden, i estic sola i nua en una plana amb herbes altes fins la meva cintura. La nit no te lluna ni estels i torno vermells els meus ulls per poder veure alguna cosa. Poc a poc, vaig veient unes figures que m’envolten. Semblen les formes monstruoses dels homes llocs, però més bestials. Tampoc no són com els homes llops corrumputs, no ho se descriure be. M’acosto a elles i estrenyen el cercle, i per on passen l’herba es marceix. A la fi, em paro. Vull parlar, però se’m llencen al damunt i em devoren. Intento defensar-me, però els meus cops no són gaire efectius. Sento com van arrencant la meva carn fins que solament hi ha dolor i res més.

Aleshores veig que la plana és completament erma, i que aquells monstres estan ballant i celebrant alguna cosa en la llunyania. Però els seus rostres no expressen alegria. Ploren, i sembla que els costi un esforç seguir la festa. Als meus peus hi ha un anell, un lleuger fil d’argent amb una pedra blava. L’agafo i veig que la meva ma és solament un esquelet. Em poso l’anell i a partir d’ell el meu cos es regenera i torno a ser jo. M’acosto una altra vegada a aquelles bèsties. Algunes se m’acosten i m’envolten. Les seves expresions em desperten una gran pietat. I se que no em poden fer res, ja m'han fet tot el que em poden fer. M'han devorat. M'han matat. (Així entre nosaltres, diré que això de que em matin s’està convertint en un costum que trobo força desagradable. Com a mínim, podria ser d’alguna altra manera... ja solament falta que algú es dediqui a torturar-me una temporadeta abans de matar-me la propera vegada). Els hi ofereixo l’anell que m’ha tornat la meva forma, però no saben que fer amb ell. Sembla que després de mirar-lo l’obliden... el torno a agafar i me’l torno a posar. Els hi dono les mans. Ha d’haver-hi alguna manera d’acabar amb el seu dolor... però al tocar-los amb la ma que porta l’anell apareixen manilles a les seves mans i no puc trencar-les. D'alguna manera, el poder de l’anell els encadena. I trenco l’anell. Hi ha un gran esclat de llum des de mi cap a enfora. L’herba torna a crèixer. Els que se m’han acostat s’alliberen i es converteixen en homes i dones d’expressions meravellades. Els qui s’havien quedat lluny es converteixen en pols. I jo em sento caure, i Nemain es desperta sense recordar res després del somni que havia tingut en què anava a Coeris i era diableritzada. I aleshores es va fixar en un anell en el dit de Yakov. Un lleuger fil d’argent amb una pedra blava...