Però estic parlant massa del viatge i no és l’única cosa que ha passat en aquest temps. A casa varem tenir dues visites més. Una va ser la d'un vampir que es va presentar com a Ventrue però era Tremere. Quan va veure Chang, la cobdícia per la recompensa que podia obtenir es va reflectir massa en els seus ulls i ho varem veure. De manera que varem treure partit de la segona visita.

Aquesta segona visita va ser un mortal, un caçador. Un assassí de la nostra sang. No m’importa el que hagin pogut patir o veure fer a d’altres de la Sang. Qui decideix matar a tothom que sigui d’una espècie determinada, encara que sigui l’espècie dels vampirs, és un nazi. Hi ha molts monstres entre nosaltres, és cert. Però també n’hi ha molts que solament volen viure tranquilament la seva vida. Som éssers individuals, no se’ns pot jutjar i condemnar a mort com a raça. Encara que ens alimentem de sang humana (perquè ara jo també ho faig moltes vegades, ja no m’alimento exclusivament de sang d’animals) no tenim perquè causar mal, perquè ser cruels. Ni se n’adonen. Alguns recorden haver abraçat a una noia bonica que després de jugar una estona i potser haver-los permés fer-se més ilusions del compte canvia d’idea i no els deixa arribar fins on ells volen. Aquella mossegada al coll, que no els ha deixat cap senyal, solament era part del joc. D’altres vegades algú deixa la finestra oberta, i aleshores puc veure com dormen els innocents abans d’alimentar-me. Els envolto en la calma que porta el poder del meu tercer ull perquè no es despertin, perquè no s’espantin. De vegades miro els seus pensaments, i potser hi veig algun problema que per mi es molt fàcil alivar més tard, sense que ningú sàpiga que algú ha intervingut. Altres vegades, molt poques, potser m’alimento d’algun dels meus ghouls. Ells estan obligats a estimar-me per la força de la meva sang. Algun dia, si sobreviuen prou temps, es deslliuraran de la força del vincle. No sempre seran ghouls. Be, Geoffrey si, però mai no m’alimento d’ell més que per recuperar la sang que li he donat. Ells esperen veure’m, esperen el moment de que obri la vena del meu canell i els permeti beure. I saben que abans de fer-ho soc jo qui beu d’ells, sang a canvi de la sang, perquè no en puc perdre tanta cada vegada. Però per a ells és un plaer, jo sóc el centre dels seus pensament, i és un moment que desitgen. Si alguna vegada els demano més sang que la que els dono desitgen donar-me-la. Es possible que si el Vincle es trenca m'odiin, però ara no és així. Fins i tot alguna vegada, si hi ha massa coses per fer, Roger m’ofereix la seva pròpia sang i caça per tots dos. La seva sang... tan espesa. Em torna boja. Comparada amb la sang del meu estimat, la sang dels mortals no és sinó aigua bruta. La seva sang, com la meva, poderosa i viva...

Però estic divagant (com de costum). Estava dient que havia vingut un caçador. Estava darrera la pista de Vinny (com podeu veure, va ser una temporadeta abans de començar el viatge de què us estava parlant fa poc). Per sort el varem poder localitzar. I el varem desviar de Viny cap al Tremere. El caçador va entrar a casa del Tremere, de dia, el va estacar i el va treure al sol. Sense dubtes. Sense remordiments.

Després d’això li varem donar indicis de que Vinny havia marxat. Encara l’hauria perdonat. Però es va quedar, i expresava el convenciment de que hi havia més vampirs a Granollers. Un dels meus mercenaris es va fer amic seu, per mirar d’esbrinar què sabia i què no. Finalment, quan el meu home va intentar robar-li la maleta on hi havia el material amb el qual hauriem desxifrat completament les seves claus, el va descobrir, i amb això va quedar condemnat a mort.

No va ser una mort fàcil. Mai ho és. Ara hi havia pressa per aconseguir desxifrar la manera en què es comunicava amb la seva organització, i jo solament puc llegir els pensaments superficials. Els meus mercenaris són soldats profesionals, i jo no em puc escapar de donar les ordres que calgui donar, encara que no vulgui fer-ho. No ens podem permetre el luxe de que vinguin més caçadors. Homes disposats a trobar-nos quan dormim i no ens podem defensar per clavar-nos una estaca al cor i treure’ns al sol. Assassins de la meva sang. Al final varem aconseguir la informació que necessitavem i el caçador va poder trobar la pau. Per sempre.

Abans, havia investigat aquest home i la organització amb la que treballa. La va crear un industrial a qui el Sabbat havia matat la seva família. Ell havia siguit capellà. Una vegada, un home va cercar refugi a la seva parròquia, però el seguien dos vampirs del Sabbat i van entrar per la força. Què va passar exactament? No ho se. Què hauria fet jo si hagués sigut mortal i m’hagués trobat amb això? Tampoc no ho se.

Però soc el que soc, i hi ha gent que depèn de mi. Voldria no haver de tacar mai de sang les meves mans, però no és possible. El mon en que visc ara és un mon cruel, i de com jo actui depèn la vida dels meus. Espero que arribarà un dia en què ja no sigui necessari, o potser sencillament una treva en tanta lluita. Ho espero, però no crec que arribi.

I, a més, hi ha la profecia.

Un dia, els gitanos em van venir a buscar espantats. La vella vident estava en una mena de trànsit estrany, mai no l’havien vista d’aquella manera. No sabien què fer, però ella havia dit el meu nom i per això m’havien vingut a buscar.

Vaig anar al lloc on acampen. La vella parlava amb una veu que no era la seva i amb paraules que ningú no entenia. Quan vaig arribar, les seves paraules es van tornar més coherents, clarament era un missatge... però en un idioma estrany. Les vaig gravar, i aleshores ella va tornar a la normalitat i no recordava res. Com que ja es trobava be, me’n vaig anar.

A casa, vaig voler escoltar el missatge. Primer en vaig fer dues o tres còpies i després el vaig començar a escoltar. El Sensei ho va sentir, va agafar el walkman i el va trencar, va deixar anar un crit com d’animal que trencava el cor (i les orelles, de passada) i va marxar, invisible com sempre. Varem seguir el rastre dels seus udols, perquè era impossible veure’l. Cada nit se l’escoltava en una muntanya diferent, cada cop més al nord. I quan se’l sentia, el seguia i li parlava. Ell no em responia, no em deia res. No se ni si em sentia. Però jo li parlava, li demanava que tornés a casa, que ens expliqués què era el que li passava.

Els diaris van començar a parlar dels udols estranys. Va sorgir una mena de secta que deien que era una mena de missatge extraterrestre, o una bestiesa per l’estil i també el seguien... finalment, el mestre va canviar de direcció, tornant cap al sud. Però va passar de llarg de casa, va arribar fins Barcelona. Aquella nit, es lamentava a Montjuich.

Jo sabia que a Montjuich hi viu algú poderós, però no m’importava. Havia de fer alguna cosa pel mestre, de manera que Roger i jo hi varem anar.

Una estona després, un llop ens vigilava. I després del llop, una noia amb ulls de gat ens va demanar què fèiem allí. Li vaig dir que els udols que se sentien eren del meu mestre, li vaig explicar el què havia passat... i va resultar que la noia era germana del mestre, i ella si que el va fer reaccionar. Judith, el poder que viu a Montjuich. El mestre encara és amb ella, parlant. Tenen algun miler que altre d’anys per explicar-se... i el mestre no te una conversa ràpida.

El que havia alterat al mestre era la gravació. La veu era de la seva primera dona, morta fa cinc-mil anys en nèixer el seu primer fill. I el que hi havia gravat era la profecia que ja us vaig escriure.

Pel que ha anat veient la gitana, hi ha versos que ja s’han complert. El primer, el segon i el quart, per ser exactes. Suposo que es refereixen a la tornada de Carlos i la marxa d’Anton, i també al fet que haguem recuperat Loony (encara que jo no el calificaria de joia).

Però el que més em preocupa és que veu que quan parla de la clau que s’ha de consumir es refereix també a algú. Espero que quan sigui el moment de que Simon trobi a qui sigui que ha de trobar (perquè crec que ell és el germà perdut) vegi alguna altra possible interpretació per aquest vers. Perquè ara com ara, el que em sembla que indica és una diablerie. Consumir a algu, què pot voler dir sinó? Vaig viure el somni de Nemain, i temo que sigui un somni profètic i hagi de viure la seva mort una altra vegada. Vaig sentir com si m’ho fes a mi (m’ho feia a mi!) com aquell Tremere assedegat m’agafava, com els seus ullals m’atravessaven la carn de manera salvatge, com la sang i el poder se m’escapaven gota a gota. La vida i fins i tot l’ànima, tot era devorat. El terror reprimit de sentir com em disolvia en el no-res. Amb la darrera gota es va trencar la nostra unió i vaig tornar a ser Ceriwden. Com puc enfrontar-me a una cosa així després d’haver-la viscuda en el costat de la mort?

Però deixem que el temps i el destí passin. Potser encara trobaré un altre significat pel vers. Espero que hi hagi temps encara.

Com m’agradaria tornar a ser innocent!