Acabo de trovar el meu diari oblidat. Fa tant de temps que no escribia...

Perquè escriure, quan la memòria recorda més del que vol recordar? Perquè escriure si ningú ha de llegir aquestes pàgines?

No fa gaire, un dimoni em va dir que solament era una nena que jugaba a interpretar un paper que em ve gran. Ho va dir per ferir-me, es clar. Al cap i a la fi, ell sabia perfectament que jo estava buscant la manera de destruir-lo. Però massa vegades crec que tenia raó. No tinc una meta clara. No se què he de fer amb la meva vida. Solament se que em sento tan absolutament sola, tan petita en mig de gegants que sempre semblen saber què estan fent, tant ignorant de tot allò amb què m’he d’enfrontar.

Han passat tantes coses... he rellegit unes poques paraules del que havia escrit aquí i allà. No se si vaig arribar a parlar d’Alazais, la “cosina” del Roger. És una maga, sense ser-ne ella mateixa conscient. Marauder, em va dir el Roger que li deien les mags de l’Aliança. Ens va venir a visitar. Després van aparèixer uns enviats d’aquella altra mena de mags que són enemics dels de Sant Sebastià. Tecnocràcia. Els de Sant Sebastià son seguidors de les Tradicions. La veritat és que no acabo d’entendre les diferències... suposo que serà alguna cosa similar a la nostra Camarilla i el Sabbath, o el Inconnu. El que si que he vist es que la manera de fer màgia dels Tecnòcrates sembla més aviat us de la ciència i aparells mecànics.

Una visita interessant, la de la nostra cosina. La perseguien uns cyborgs, encara que ella no n’era conscient. La cosa va acabar malament... sobretot pels cyborgs, els varem destruir. Però també per nosaltres. El darrer dels cyborgs va explotar en el moment de destruir-lo, y això ens va fer mal, molt de mal. El Roger i jo varem estar inconscients durant 15 dies, el Carlos durant 1 any. I Alazais va desaparèixer del nostre mon. Literalment.

Força temps més tard la varem poder rescatar. No la varem trobar nosaltres, si no que van tornar a aparèixer els tecnòcrates. Van muntar un laboratori de camp en mig de Granollers. D’alguna manera, des d’on fos que estaba, Alazais emetia una energia que ells podien aprofitar per als seus fins. Varem entrar per la força en aquell laboratori i a través de les màquines que havien muntat vaig poder arribar fins ella i fer-la tornar. Però no estaba be, i els seus somnis van començar a envaïr la realitat. Va convertir la mansió en un castell amb un fossar de foc, on ella era una princesa que esperaba ser salvada per un príncep... bé, al final va venir a buscarla Maria de Criamon i se la va emportar. Sembla mentida com aquesta dona tan aparentment allunyada de tot i abstreta en la seva pròpia ment sembla saber sempre que està passant i quan és un bon moment per fer una aparició estelar. M’agradaria tenir el seu sentit de l’oportunitat.

Però tot això no ha estat sinó un petit entreteniment en mig de canvis tant grans... Ja havia parlat de la profecia. La profecia ens va entregar a Marco. Jo hauria volgut trobar la forma de reconciliar-me amb ell... ja se que vaig causar la mort de tota la seva manada, però va ser tant al principi de la meva vida nocturna... és una de les coses que sempre m’han pesat, de les que sempre m’he penedit. En el moment de fer-ho pensava que era correcte, que era el que s’havia de fer. Però havia sigut la voluntat de Marco la que ens havia despertat a la nostra nova vida... també és cert que en principi varem ser solament uns peons per als seus plans de conquerir Catalunya pel Sabbath, i que ens va enviar al que creia que seria la mort per nosaltres sense pensar-hi dues vegades. Però quan ens va trobar i va saber que haviem sobreviscut, a la seva manera ens va tractar be, ell ens concedia un honor en voler-nos a la seva manada. No vaig ser justa en destruir-los... tampoc vaig ser justa en matar-lo a ell, però la profecia exigia que la seva sang passes a ser nostra, i la vaig concedir a Andrea, perquè la necessitarà.

Van haver-hi més coses per poder portar la profecia fins al seu compliment, es clar. L’anell que Yakob va entregar a Etrius havia de ser trobat. No se si he explicat tot el que va passar a Alemania quan estaba seguint la pista d’aquest anell. Divertit... vaig aconseguir posar-me en el punt de mira del justicar Tremere (que després va venir a tocar els nassos a Granollers), l’enemistat d’una quarta Setita (es una puta, algun dia la mataré) i l’agraiment d’un quarta Ravnos (o això crec, amb aquesta gent tant poderosa no se sap mai). Crec que va ser aquest Ravnos (o alguns dels seus seguidors) el que em va enviar una foto del tresor dels Romanov on es veia exposat l’anell que jo buscava. Es va muntar un bon embolic allà a Berlin...però és que una ciutat amb dos princeps... així no poden anar be les coses, es clar. I menys amb una Setita al darrera del que estava passant.

El cas és que vaig anar a Russia a buscar l’anell. La cosa era difícil, fa molt de temps que no torna cap vampir que entri en aquell territori. I mai no vaig pensar que fos perquè estaven massa a gust com per quedar-s’hi.

Agafar l’anell que hi havia exposat amb el tresor dels Romanov no va ser difícil. Evidentment era fals, es clar. Em sembla que va ser en aquell viatge quan vaig tenir el somni de com usar l’anell, de que el que havia de fer era trencar-lo en el moment correcte. Un somni molt real... i molt desagradable. Tant real com quan vaig viure la mort de Nemain, solament que en aquest somni moria d’una altra manera. No vull recordar. Entre somnis, magies i psicometries he viscut les morts de massa gent, cap d’elles una mort tranquileta en un llit, ni ràpida, ni pietosa. Sempre sentint com si fos la meva propia mort, sentint com a meu el dolor, la por...

Es igual, estava parlant de l’anell. El passat estava viu al palau convertit en museu. Veia les ombres del que va passar en el moment de la revolució. La mort del zar, la zarina intentant salvar la seva filla Anastasia. I hi havia alguna cosa que no faltava en tota la història... l’anell que no era el que havia de ser, la zarina donant un grapat de joies a la seva filla abans de fer-la sortir per una porta secreta, tota sola, tan petita i indefensa, cap a la nit.

Al final, el passat em va portar fins a ell. Vaig acompanyar a la nena, i la vaig salvar dels monstres com jo. Va ser... curiós. En aquell passat vaig estar atrapada en el cos d’una minyona de palau, sense cap dels meus poders. Però vaig poder menjar un plat de sopa, feia anys que no feia una cosa així. I vaig robar un anell a una nena petita. Al cap i a la fi, li vaig salvar la vida, espero que això ho compensi... i l’anell tenia més valor per a mi que per a ella.

També vaig conèixer la causa de que ningú no tornés de Russia, la Baba Iaga. Ella governa els Nosferatu. Em va prometre l’ajuda del seu clan... fins el dia que els convingui traicionar-me. Podria ser pitjor, com a mínim, estem avisats.

Es clar que a Sugoll no li van agradar les ordres que li van donar. No va voler deixar de ser ell el príncep de Barcelona. Pobre Sugoll! No vaig intentar forçar la situació, i quan va arribar el dia en que tot va haver-se de cumplir el vaig humiliar. No era la meva intenció. No pensava que el temps estigués tan a prop.

De tota manera, no negaré que tot plegar va tenir una bona part divertida. Va ser la festa de majoria d’edat dels nostres fills, la meva Andrea, el Sasha del Roger i el Jaume de la Lidia. Segur que els qui van estar en aquella festa no la oblidaran en molt de temps.

Tot va ser una festa de societat normal i corrent... fins que els nostres fills van anar a presentar-se al príncep. Aleshores alguna força va posseir a un dels Tremere presents i va dir que no s’estaven presentant a la persona correcta. O sigui que vaig fer aixecar-se a Sugoll i em vaig seure jo en el tron. La gent es va quedar molt parada, sense saber exactament el que estava passant... i prestant més atenció de la que solen prestar. I aleshores els nostres fills, començant per Andrea es van presentar seguint l’antiga formula, recitant tot el seu llinatge... fins a Saulot.

Els Tremere van perdre completament la compostura. Van començar a cridar dient que no podia ser, que els Salubri ja no existien... fins que me’ls vaig mirar a tots ben mirats amb el meu tercer ull.

Encara no va acabar aquí la cosa. Poc despres va arriva un vampir desconegut, va venir a presentar-se... i ho va fer com a Salubri. Es Nathaniel, un antic guerrer que ha pasat els darrers mil anys amagat. Com també Ismael, que va arribar poc després, solament que Ismael és sanador. Ja solament hi va haver una sorpresa més. El mateix Tremere que havia parlat abans va parlar una vegada mes per indicar que jo no estava en el lloc que corresponia. O sigui que vaig cedir el tron a Andrea. La resta de Tremeres per poc el maten...

Va ser divertit... però l’endemà ja no va ser un dia divertit. Varem marxar cap a Viena, cap a la casa capitular dels Tremeres. No ho esperàvem, però el Sensei se’ns havia adelantat. Feia tant de temps que no el veia... Es notava per on havia passat, no s’havia molestat en buscar portes, senzillament havia travessat les parets, de manera que seguiem un rastre de destrucció i mort.

Però no tots els Tremere eren morts, ni tota la seva màgia havia desaparegut. El camí que ens enfonsava en la terra era ple de trampes, i varem haver de passar a traves de foc, pedra i acer per seguir-lo. I els Tremere que encara estaven vius es van començar a reagrupar i a seguir-nos.

Hi ha una cosa que no he explicat encara. Una cosa que em va dir la Baba Iaga... i no solament ella. Si solament hagués estat ella... podria pensar que era una mentida per fer-me dubtar. Se m’havia dit que la profecia exigiria un preu per complir-se. Que la profecia exigiria la vida del Roger, i que estaria en les meves mans decidir entre la seva vida o el cumpliment de la profecia. La tornada de Saulot, un camí preparat al preu de tanta sang sacrificada.

Els Tremere ens seguien, intentant evitar que arrivessim a la seva cambra més secreta, a la cambra on dormia el seu tercera, el maleït Tremere en persona. I aleshores el Roger va dir que es quedava enrera a contenir-los, que seguíssim endavant. En aquell moment vaig veure molt clar que si deia que si, Roger moriria. I també que, si deia que no, podia estar condemnant a tot el nostre clan a ser un clan perseguit per sempre més. Dir que no podia significar que les morts de Nemain, de Yakob i de tots els altres fossin inútils. Que Saulot no pogués tornar, que Tremere seguís viu. Vaig permetre que es quedés enrera, i Sara es va quedar amb ell.

La resta varem seguir lluitant per seguir endavant. Poc a poc, tots es van anar quedant enrera perquè jo continués. Tots excepte l’Arnau, que no havia respost a la crida i s’havia quedat a casa... però això també era part de la profecia.

Finalment vaig a arribar a una sala on el Sensei lluitava amb un altre home. Em vaig acostar, sense saber exactament què fer, donant voltes a l’anell de Yakob en el meu dit, espantada i admirada del poder d’aquells dos homes. Aleshores el desconegut em va mirar i em va dir “ara seria un bon moment”.

Vaig agafar l’anell i el vaig trencar. La pedra blava va caure i es va convertir en un ull que va flotar fins el front del desconegut i es va fondre amb la seva carn. Aleshores el Sensei el va reconèixer i es va agenollar davant d’ell. El desconegut havia estat en altre temps Tremere i havia begut l’ànima de Saulot, però finalment aquesta ànima havia vençut una lluita milenària i ara aquell home era Saulot que havia tornat a nosaltres.

Aleshores em va dir que prengués la vida del Sensei, que em quedés per mi la seva força. Vaig intentar començar una mitja protesta, però em va dir que el Sensei també ho volia. El que es cert és que no va fer res per resistir a les meves dents, res per impedir que begués la seva sang, poderosa com mai no n’havia sentit cap. Estic segura que si ell no hagués col·laborat m’hauria trencat els ullals en la seva pell. Però a pesar d’això, i encara que era Saulot, el meu Senyor i el meu pare (perquè encara que per un camí retorçat, és la seva sang la que em va convertir en el que soc), encara així cada vegada que ho recordo penso en tot el que va fer per nosaltres el Sensei. Moltes vegades el vaig odiar per la manera en què ens va portar el seu ajut... però sempre el vaig respectar i sempre vaig agrair el que ens va donar. I mai puc arribar a creure que fos un bon pagament. Però no em puc queixar, Saulot solament em va demanar a mi el mateix que jo havia demanat abans als meus dos fills. A Roger amb Sergi, a Andrea amb Marco. Mai van ser desconeguts.

Després, Saulot va dir que estava cansat després d’una lluita de mil anys i em va encarregar de dirigir el clan mentre ell dormia, i també de trobar un refugi segur per a ell. I es va adormir.

No hi ha gaire història en la sortida. Varem trobar tots els Tremere morts o gairebé. Després varem saber que tots aquells que eren descendents de Etrius havien sofert una transformació, a la qual la majoria no havien sobreviscut. Els qui ho havien fet no eren ara Tremere, si no Salubri. I el que havia fet que sobrevisquessin o no era una mesura de la netedat de la seva anima. Havien sobreviscut solament aquells que seguien de manera prou íntegra un camí ètic dels que els humans podrien calificar com a “bo”.

També vaig anar trobant tots els altres. Fins i tot el Roger. Realment, havia estat a punt de morir, però Sara s’havia interposat en el cop que l’hauria matat. Ella estava inconscient, però Roger estava viu.

De tota manera, he de fer que s’allunyi de mi. Perquè si no ho faig, acabaré sent la causa de la seva mort. Perquè si mai he de tornar a triar entre ell i el clan, o entre ell i Saulot, no podré triar-lo a ell. És millor que segueixi un altre camí, no vull que vingui amb mi fins a morir. L’estimo més que a la meva vida... però és evident que no l’estimo prou com per que sigui el primer per a mi, hi ha coses que poso per davant d’ell. Mereix alguna cosa millor.

Hi havia molt enrenou d’humans a la sortida, pero amb una mica d’ofuscació i una mica de comedia varem sortir sense cridar cap atenció indeguda i varem tornar a casa. A casa... hi havia hagut novetats, també. Els Tremere havien atacat descaradament... fins que el cop que haviem donat a Viena els va arribar. A més, Chang havia desparegut. Solament varem trobar la funda de les seves ungles. Ell també era un Tremere. El que em va agradar més es que també havia desaparegut el justicar Tremere.

Després d’això va venir una feina més rutinària. Varem anar buscant les capilles Tremere que havien quedat despoblades, sobretot a Catalunya, perquè no puc arribar a tot arreu. Varem repartir entre els clans les zones que havien controlar els Tremere. Si més no, nominalment, va ser Andrea qui va decidir qui es quedava què. Andrea és Príncep de Barcelona i ha de governar tot Catalunya. L’Arnau va tornar poc després, i un cop va haver rebut una advertència de Saulot sobre les conseqüències que tindria per a ell una segona traició, es va convertir en Príncep de Mataró. I la Lidia és ara el Príncep de Granollers.

Un dels Tremere que s’havia convertit en Salubri va venir a trobar-me, en representació dels seus companys. Es el Jean-Claude, i va demostrar la valentia que espero trobar en tots els meus amb aquest gest. Anem treballant amb tots els Tremere convertits en Salubri que anem trobant. Les paraules de Saulot van ser clares. No vol esperits tebis. Els Salubri, siguin antics Tremere, sigui gent que ha passat mil anys amagada o siguin nous vampirs, han d’estar disposats a donar el que s’espera d’ells, han de tenir el compromís que cal amb el clan, perquè la nostra posició encara és lluny de ser forta. Lleialtat o mort. I mort també pels Tremere que poguem trobar.