En tota la historia d'aquests darrers dies tinc la impressió de que hi ha hagut massa coses que se m'han escapat, de que no m'he enterat de la missa la meitat. I és una sensació que no m'agrada gens.

Tot va començar amb una sèrie d'assassinats... curiosos, per dir-ho d'alguna manera. Les víctimes apareixien a casa seva, en situacions de la mes absoluta normalitat, com si estiguessin veient la tele, dormint, banyant-se... excepte que solemant hi havia la seva pell i els seus ossos. Literalment. Tot el que no era la pell i els ossos havia desaparegut.

A part d'això, no es veia cap ferida... res.

Evidentment, semblava com molt poc natural i vaig pensar que més valdria donar-hi un cop d'ull. Evidentment, també, el primer que vaig fer va ser anar a la policia per saber-ne tots els antecedents. L'Andrea ja te controlada la policia de Barcelona, es clar. És important. O sigui que no va haver-hi cap problema perquè els investigadors del cas em rebessin i m'expliquessin tot el que sabien.

El primer mort havia estat a Montsegur. Aquest el van trobar enmig d'un pentacle i unes espelmes, com si algú hagués estat jugant a fer alguna mena de ritual màgic. Solament que sembla que el ritual era més... efectiu del que es pensava i les proteccions ho eren menys. Algú l'havia vesada o algú no tenia ni idea del que estava fent... o algú tenia molt mala llet. O les tres coses.

Les altres victimes havien mort a casa seva, aparentment mentre feien la seva vida quotidiana. Cada una era més propera a Barcelona, com si marquessin l'itinerari de l'assassí. Vaig decidir anar a mirar la casa de la darrera victima, per veure si hi havia alguna cosa que jo pogués veure i la policia no.

Quan vaig arribar a la casa, estaba precintada. Com que em sabia greu trencar el precint... i la porta... vaig passar a traves de la paret. Sempre m'ha semblat divertida aquesta màgia de les fades. I es de les poques que se fer, s'ha d'aprofitar.

La casa estava endreçadeta. Solament hi havia fora de lloc les coses que la policia havia regirat. A la banyera hi havia dibuixada la silueta del mort. En una primera mirada no vaig veure res que em cridés l'atenció. Vaig acostar-me al dibuix per reviure la mort del difunt, a veure si m'aportava alguna cosa. Va ser més desagradable encara del que m'esperava. Una sensació tan gran de malignitat... alguna cosa se l'havia menjat des de dins, havia xuclat tota la seva substància.

Estava encara una mica marejada per les impressions quan vaig sentir soroll al pany de la porta. Donat que ningú no havia d'entrar a la casa de manera "legal" vaig suposar que era algú que tenia manera d'atravessar portes sense trencar-les... o sigui, forçant els panys. Vaig invocar el meu poder d'amagar-me a les ombres i em vaig quedar esperant a veure que passava.

Va entrar un home que semblava més a prop dels quaranta anys que dels trenta, amb una gabardina marró i fumant una cigarreta. Va fer una ullada i va anar cap al quarto de bany. El vaig seguir, sense mostrar-me. Va mirar-se la banyera on havia mort l'home, la va tocar amb precaució i va apartar ràpidament la ma, com si es cremés. Es va quedar pensant i de cop va mirar aproximadament cap a on estava jo. Va venir cap a mi i em vaig apartar. Va sortir al menjador, va mirar cap a un costat i un altre, i finalment va dir un hola? solament convençut a mitges. Per algun motiu, aquell home no em va semblar una amenaça (darrerament, res no m'ho sembla, això no acabarà bé), o sigui que li vaig contestar. Hola. Però no em vaig mostrar. Un silenci. On ets?. Em mostro, sense trencar el silenci. Suposo que tinc una aparença curiosa. Aparento sobre els vint anys, amb una gabardina ben llarga de cuiro negre, una armadura elfica i una espasa de fusta a la cadera. I roba d'alta costura feta a mida perquè quedi bé el conjunt. Faldilles sempre, no m'agraden els pantalons. I botes, amb talons. Mostrant les mans perque quedés clar que no era cap amenaça, se'm va acostar per mirar-me més de prop. No se fins quin punt pot tenir valor aquest gest... en un guerrer que necessita una arma per fer mal de debó... però qualsevol que domina la màgia o altres poders sobrenaturals pot fer moltes coses amb les mans nues. En qualsevol cas, vaig decidir acceptar el valor simbòlic del gest i el vaig dejar fer, no sense una certa curiositat. De Granollers, no? Això no ho esperava... era evident que havia sentit a parlar de mi. Es clar que he estat en mig de... esdeveniments... molt grans. Ara em tens en desventatge, jo no se qui ets. John. Encantada.

Varem estar parlant una estona, i al final ens varem explicar mutuament el que sabiem. No era gaire en cap dels dos cassos. El que vaig saber de nou es que l'assassí era un dimoni que els càtars havien aconseguit tancar en els seus darrers dies a Montsegur. Aquest dimoni posseia a la gent fins que d'alguna manera tenia un nou hoste preparat. Aleshores s'alimentava del posseït fins a matar-lo i es traslladava al nou cos. Matar l'humà que el contenia no serviria de res (suposant que el trobessim) si ja tenia un nou hoste preparat. I no sabiem què passaria si no el tenia. Em va donar un numero de telèfon per si m'assabentava d'alguna cosa més i jo li vaig dir com contactar amb el Geoffrey si m'havia de dir alguna cosa. Per cert, aquell número de telèfon era impossible.

Bé, el cas es que no tenia ni idea de per on continuar. O sigui que a falta de bones idees, vaig decidir anar a veure els llocs on el dimoni havia berenat abans.

A la casa de la victima anterior no vaig trobar res que em crides l'atenció. Tot en ordre i començant a acumular un excés de pols pel meu gust.Fins que vaig pasar pel davant del mirall... dins el mirall hi havia algu que estava dient alguna cosa. El que passa és que no el sentia. Vaig tocar el mirall i aleshores vaig sentir que em cridava. No sabia què fer... volia poder comunicar-me amb aquell ésser, fos qui fos, però ni idea de com. O sigui que vaig pensar en trucar el John, a veure si ell tenia alguna idea. El telèfon no tenia linia, o sigui que vaig sortir a buscar una cabina i vaig pensar en comprar un mòbil per un altre dia. Els hi tinc mania als mòbils... se que va ser amb l'ajut d'esperits i a través del mòbil que constantment usava que els llops van atrapar a sir Gilles. Però suposo que si el guardo desconectat i solament per emergències... vaig trucar el John i em va dir que el truques des de la casa, més a prop del mirall. Li vaig dir que no hi havia linia i em va dir que no importava. Li vaig fer cas. Encara no era prou a prop del mirall i em va dir que arrenques el cable de la paret i m'acostés més. Però a l'ésser del mirall tot això no li va agradar. Em va dir alguna mala paraula i va desaparèixer.

Res més en els llocs dels altres assassinats fins arribar a Montsegur. Allí vaig invocar el passat. Llàstima que no puc concretar dates... als darrers càtars els van cremar en aquell pati. Però vaig poder veure el que volia, la nit en que aquell desgraciat va invocar el dimoni, la cosa famolenca que va respondre, alliberant-se, a la seva crida i que el va devorar sense temps ni de pensar. I en racó, mirant des de les ombres, sense que pogués veure-li la cara, una figura amb una gabardina llarga i una cigarreta encesa, una olor de tabac peculiar...

Vaig anar a casa del mort i vaig regirar-la. Sota una rajola, unes fotocòpies d'un manuscrit antic, en llatí, el ritual d'invocació del dimoni. I en agafar-les, una imatge des d'un semisotan de la Torre de Pisa. Toca viatjar. I quina vulgaritat fer fotocòpies d'un llibre així...

Pisa... un altre lloc del que no solen tornar els vampirs. No com Russia, alguns no troben res i surten, però molts troben alguna cosa desconeguda... i no se'n torna a saber res. Com diuen els castellans... quien dijo miedo? (un dia d'aquests tindré problemes, ho se).

Vaig anar a Pisa, evidentment. I vaig trovar el semisotan. Una copisteria, amb fotocopiadores en autoservei amb monedetes. I ara que faig? Surto al carrer i aquella olor d'aquell tabac peculiar... i entre dos llambordins una burilla d'aquelles cigarretes que hi portava ja temps.

Sense saber que fer (ni què pensar exactament del John, tan semblan a la figura que havia vist i fumant el mateix tabac) vaig començar a vagarejar per la ciutat nocturna. Portava una estona passejant quan vaig percebre que algú em seguia. Vaig aprofitar una cantonada, unes ombres i el meu poder d'ocultació per convertir-me en perseguidora del que em perseguia. Era un noi jovenet, i aviat va començar a estar aterroritzat. I jo no havia fet, res! solament seguir-lo! Al final es va posar a còrrer, completament histèric. Vaig decidir atrapar-lo i el vaig agafar de bracet, sense fer-li mal, però sense permetre'l fugir. Es va posar a plorar completament fora de control per la histèria. Vaig acabar havent-li de pegar dues bufetades per veure si es calmava, i estava a punt de posar-me histèrica jo davant de tanta por quan algú em va dir que si em semblava deixés anar el seu aprenent i parlés amb ell. Em va semblar raonable i vaig deixar anar aquell nas de mocs que se'n va anar corrents i ensopegant. A prop hi havia un home de mitjana edat, amb un estil de vestir una mica arcaic i un bastó amb puny de plata.

Em va preguntar què feia jo en aquella ciutat i li vaig contestar que era una història molt llarga que no convidava a ser explicada enmig del carrer. Em va dir que si volia podiem anar a parlar a casa seva. Li vaig dir que d'acord si m'asegurava que en sortiria de la mateixa manera que entrava. Em va dir que solament podia garantir que ni ell ni ningú dels que depenien d'ell iniciaria cap acció hostil contra mi. Em va semblar suficient. Mai no he estat gaire exigent.

Em va guiar fins a casa seva i allí li vaig explicar que estava perseguint un dimoni que estava matant gent i que el rastre sobre qui l'havia convocat m'havia portat fins la ciutat. Que en aquells moments estava pensant a veure com m'ho podria fer per trobar el llibre que havien fotocopiat, bàsicament per veure si igual que hi havia informació sobre com cridar-lo se'n podia treure alguna pista sobre com tornar-lo a casa seva. De ser possible per sempre. Va voler veure les fotocòpies... i va resultar que ell era l'amo del llibre original.

Em va mostrar el llibre, en els soterranis de la casa, en una biblioteca protegida per diverses barreres màgiques que ell va anar baixant al nostre pas. Realment era el mateix. Amb el seu permís, vaig mirar el passat del llibre i vaig sentir un home i veure un duplicat de fusta de la clau que el mag assegurava ser única. No vaig poder veure res de l'home, solament sentir la seva gran voluntat d'ocultació. Em va demanar les fotocòpies per destruirles i no vaig veure inconvenient en donar-li. No li aportaven cap coneixement nou, i jo solament les hauria volgut per destruir-les. Vaig demanar-li poder estudiar el llibre per veure si deia res sobre com destruir el dimoni, però em va assegurar que l'únic que posava era com convocar-lo i com s'ho feia per passar d'un hoste a un altre. Vaig comentar que això darrer em semblava una informació prou important, que em podia ajudar. Em va dir que tornés la propera nit i me la tindria copiada.

Me'n vaig anar a buscar un lloc per passar la nit. A pesar de que el mag havia estat molt amable, tenia la sensació de que alguna cosa anava malament. Sempre que vaig a una ciutat tinc una casa o un pis que m'espera, però vaig sortir als afores, vaig caminar una estona i vaig deixar que m'acollis la terra.

Quan em vaig despertar, abans de desenterrar-me vaig enviar el meu esperit a mirar què feien a la casa dels mags. Tenia el convenciment de que m'estaven preparant alguna trampa. Vaig veure el mag de la nit anterior a una sala de lectura, fumant i llegint. La resta tampoc semblaven ocupats en res especial. No vaig trobar necessari mirar la biblioteca subterrània, no vaig pensar que hi hagués de tornar a entrar, ni que els mags volguessin que hi tornés a entrar. vaig fer tornar a mi el meu esperit, però amb aquella sensació de que hi havia alguna cosa terriblement malement, que estava passant per alt alguna cosa important.

Vaig anar cap a la casa dels mags. Em van fer passar cap a la part de baix (no em va agradar, cada cop estava més segura que era una trampa) i em va rebre el mag del dia abans amb roba de feina dient-me que el disculpés, que havia estat treballant al laboratori. Mentida. Jo l'havia vist. No és on era poc abans. No vaig dir res, es clar. Una no ha de perdre les bones maneres solament pel fet que sospiti que la volen matar. Si perdés les bones maneres cada vegada que algú em vol matar ja no les recordaria...

Varem baixar cap a on era el llibre. Varem passar quatre barreres màgiques, com el dia abans. Varem arribar on era el llibre i, de cop, un esclat de llum em va treure la vista... però no la oida. El mag corria i jo vaig còrrer al darrera. A més, Campanilla si que el veia i em guiava. En un moment donat, em va dir que s'havia ficat per un forat de la paret. Vaig entrar darrera d'elli el vaig seguir per un passadís paral·lel a l'altre mentre la vista m'anava tornant. vaig arribar a una sala amb varies sortides, unes espelmes enceses i un gran mirall en peu al bell mig. Dins el mirall, la imatge del mag, però ja no se sentien les pases.

El mag em va preguntar si de debó em pensava que em deixarien marxar ara que sabia on vivien. Li vaig recordar que si ho sabia era perquè ell ho havia volgut així. Jo no havia fet res per trobar-los, ell m'havia convidat a casa seva. No recordo que més va dir. Excuses. Havia topat amb uns fanàtics que creien que s'havia de matar a qualsevol vampir pel sol fet de ser-ho i tota la resta solament eren paraules vanes. Em va dir que no sortiria mai dels seus soterranis. Jo vaig dir que si que ho faria. La resta son solament paraules.

Vaig començar a caminar sense rumb pels soterranis. No volia creuar les barreres màgiques. No sabia què podien fer. Segurament era solament una certa por injustificada i injustificable. Potser hauria pogut intentar passar a la Umbra a través del mirall, usar el poder que em va donar el Cèrvol. Senzillament no hi vaig pensar. No importa, potser una altre vegada no faré tant l'idiota. Mentre caminaba pels soterranis em van estar molestant amb els seus cobards atacs protegits per la distància i els murs que ens separaven. No van aconseguir pràcticament res. Però jo cada vegada era més avall enlloc d'acostar-me a la superficie, i vaig començar a pensar en les hores que quedaven fins la sortida del sol. Evidentment, havia de sortir abans d'allí. No podia tornar enrera, una de les coses que havien fet havia estat cambiar el lloc per on havia passat, o la meva percepció dels camins. Bé, ja m'havia cansat del joc. No solament poden atravessar-se parets amb la màgia de les fades, el sostre es igual de bo si s'hi pot arribar i no és massa gruixut. Vaig tornar al nivell en què havia trobat el mirall. El que passa és que sembla que a ells no els hi va agradar que fes això. Les parets van començar a escalfar-se fins al punt de que la roba i el cabell se'm cremaven. El terra també. Vaig arribar fins aproximadament el lloc on havia passat per la porta secreta. La vaig buscar, però no es una mena de cosa que sàpiga com fer, o sigui que no la vaig trobar. Tampoc podia usar la magia de les fades amb aquelles parets ardents. Em vaig deixar dominar per la fúria i vaig invocar la força de la meva sang. La paret era de pedra, de pedra ardent, i jo no hauria pogut respirar si hagués sigut mortal, l'aire cremava com foc. Però encara que cremés les meves mans, no em deixaria matar en aquell soterrani. Vaig empentar la paret fins que va cedir, vaig fer un forat apartant pedres fins que vaig poder passar. A l'altre costat l'aire era fresc i la pedra era com ha de ser tota pedra: freda i morta.

Estava plena de fúria. Tenia unes ganes irracionals de matar el mag. De destrossar-lo amb les meves mans. De fer-li mal. Vaig prendre el camí de tornada, obrint les portes que trobava al meu pas. Tot eren biblioteques plenes de llibres antics, però en una hi havia un llibre que semblava especialment important, lligat a un faristol. Jo tenia ànsia de venjança, i vaig decidir endur-me'l. M'havien declarat la guerra en intentar matar-me, doncs jo m'emportaria el botí que volgués, perquè aquells mags no m'aturarien. Soc filla de Saulot, soc la líder del meu clan mentre ell dormi. No m'aturaran uns covards que menteixen i paren trampes contra algú que no els ha mostrat cap hostilitat. A l'anar a agafar el llibre va sorgir un dimoni que va voler impedir-m'ho. Podria haver-me'n anat i deixar el llibre, però ja he dit que les meves ganes de venjança en aquell moment eren completament irracionals, o sigui que vaig matar el dimoni amb les meves mans convertides en urpes i vaig seguir cap amunt. Evidentment no sabia com baixar les barreres. Després de veure que la primera em deixava anar dues descàrregues elèctriques vaig passar les altres corrents. Solament em va deixar anar una descàrrega cada una. Vaig pujar la darrera escala.

I allí estava el mag, agafant un bastó amb les dues mans, horitzontal davant seu, mentre els seus acòlits estaven al darrera, en dues fileres formant una V de la qual ell era el vèrtex. Jo tenia realment ànsia de vesar la seva sang. Vaig usar la màgia de les fades per saltar la distància que ens separava, però a mig salt em va deturar una barrera màgica, invisible. Els seus acòlits van començar a llençar descàrregues elèctriques sobre meu. Per sort, un dels meus poders vampirics és la resistència sobrehumana. I, també per sort, no solament soc una guerrera si no també una sanadora. En altre temps els fills de Saulot eren una cosa o l'altre però jo soc les dues. No solament això, sinó que el meu poder és gran, he dedicat molt esforç a aquests dos poders, la resistencia i la curació. I la meva sang és molt propera a Saulot, el meu poder es gran. Mentre atacava el mur amb les meves urpes ells em disparaven els seus llampecs. Dues o tres vegades vaig haver de descansar un moment per invocar el meu poder de curació. Suposo que havia de ser frustrant per ells veure que aquells llampecs amb els quals devien estar acostumats a mataramb prou feines em feien res i que a més quan les feriedes començaven a ser un problema per a mi podia curar-me completament. Al final, el mag que aguantava el bastó va començar a donar mostres d'estar arribant al final de les seves forces. Les meves ganes de destrossar-lo es van avivar... i la moral dels seus va començar a caure. Els de darrera van començar a abandonar la sala discretament. Després els altres. Els darrers en abandonar la sala van oblidar la discreció. El mag del bastó va caure.

Quan va caure, les meves ganes de matar-lo, de fer-li mal, van desapareixer. De fet, en aquell moment, el que vaig pensar va ser en curar-lo. Hauria estat una mala idea, es clar. Ell hauria seguit essent un assassí dels meus, hauria seguit matant vampirs solament pel fet de ser-ho. Però en qualsevol cas estava mort, havia aguantat fins els seu darrer alè la barrera perquè els seus intentessin matar-me sense còrrer perill. Potser algun dia podré ressuscitar un mort, el que es segur es que ara encara no puc fer-ho. Els meus respectes per haver estat capaç d'aguantar fins a morir. I el seu basto com a botí de guerra. No crec que em serveixi per res, però encara que les ganes de matar-lo ja no hi eren encara em quedava el desig irracional d'emportar-me coses, i si no fos perquè no em quedava gaire temps fins a trobar un refugi per les hores de dia i encara no sabia si hi hauria algun altre problema abans de sortir, crec que hauria destrossat tota la casa, tot el que contenia. Vaig anar cap a la porta sense trobar cap ànima viva.

Però hi havia un guardià a la porta. Un home fort i fosc. Em va dir que no volia lluitar amb mi, però que estava lligat i que el qui el controlava l'obligava a intentar impedir que jo sortís. En realitat era un dimoni. I jo una estúpida. Després de tanta lluita, de tanta sang, de tantes morts a la meva vida, resulta que soc incapaç de començar un combat amb algú que m'està parlant amb educació. De debó, sabia que era el millor que podia fer. Amb l'espasa o les urpes, tan se val. Ell mateix estava dient que no volia lluitar amb mi perquè no veia que tingués gaires oportunitats de guanyar. Era un dimoni. Di-mo-ni. Sembla, clar, no? Però m'estava parlant amb tota l'educació del mon. I un moment abans aquells mags em volien matar solament per ser el que soc, sense que els importés què soc. Com es deu dir el racisme aplicat a espècies i no a races?

Al final vaig acabar fent un tracte amb ell. Jo m'escapava de la casa usant els meus poders i la meva magia sense lluitar amb ell i a canvi ell m'explicava com destruir el dimoni que hi havia a casa meva. Vaig acceptar. Em va dir que l'anell que jo havia vist era el que marcava a la propera víctima del dimoni. Que si matavem a l'hoste quan encara duia l'anell a sobre, no tindria on fugir. I que l'anell no existia en el pla material, solament en el mon dels esperits, a l'Umbra. Vaig sortir de la casa a través de la paret, sense lluitar amb aquell dimoni. En realitat, tampoc tenia gaire ganes de lluitar mes. M'havia desaparegut tota la roba, cremada, igual que el cabell i les celles i les pestanyes. De les botes quedava ben poca cosa. Si no fos per l'armadura estaria nua. Havia lluitat contra parets de pedra ardent, havia matat un dimoni i un mag... la veritat es que tenia ganes de ser ben lluny i dormir. La propera nit tindria cabell una altra vegada. Però no em sentia gaire contenta amb mi mateixa per haver fet un tracte amb un dimoni. A més, sabia que em vindria al darrera perquè el seu amo l'obligaria. Tard o d'hora el tornaré a trobar. I el que ell volia en realitat es senzillament no lluitar amb mi: si guanya torna a l'infern perquè ha acabat la seva missió, i si perd torna a l'infern perquè l'hi envio jo. Però què farà mentre sigui aquí? I si el qui l'ha invocat no es prou fort, si mort... quedarà lliure? En qualsevol cas, serà problema de la gent de Pisa... però no quedaré lliure de responsabilitat si fa mal en aquest mon.

A l'endemà vaig anar a veure els mags de Sant Sebastià. Primer, perque he sentit a dir que no els hi agrada que els seus tractin amb dimonis, i volia avisar-los del que passa a Pisa. No va semblar que els interessés gaire el tema. Segona volia saber si coneixien el John i què pensaven d'ell. Si que n'havien sentit a parlar. Opinaven que és la persona més egoista del mon, que farà qualsevol cosa si és en benefici propi, que si hi ha alguna posibilitat de que sigui ell qui està darrera de l'aparició del dimoni segur que és la teoria certa i que allunyar-me tant com pugui d'ell és el millor que puc fer a la meva vida. Al sortir de l'Aliança el vaig trucar per quedar amb ell.

Varem quedar al Casablanca, un bar de copes. Es raonablement discret i fosc, amb la quantitat adient de soroll ambient com per no haver de cridar i com perquè els de la taula del costat no sentin el que parles. Evidentment, a mi la copa no em servia de res, però la resta ja m'estava be. No m'agraden els bars de vampirs, allí s'acostuma a veure el més depravat de la nostra societat.

El John va arribar tard, però va venir. Li vaig explicar tot el que havia anat veient, incloent aquella imatge de cua d'ull, aquella impressió que tant feia pensar en ell. No em va oferir cap explicació sobre qui o què podia estar fent que semblés que ell estava darrera de tot, si no és que realment era ell. Solament que d'enemics en te molts. De tota manera, per algun motiu irracional, mai no he cregut que el què estava passant fos culpa seva. I potser ho era. En qualsevol cas, jo no sabia per on continuar, esperava que ell aportés alguna idea. I ho va fer, si... va dir que ja que semblava que jo no tenia por dels dimonis, ell en coneixia un que potser ens podria ajudar. Solament es tractava de fer algun tracte amb ell. Sembla que aquest dimoni colecciona informació i que igual jo li podia explicar alguna història que li interessés prou. La idea era que a canvi ens digués on trobar el que estavem perseguint. No m'agradava la idea. Però encara seguia amb el pensament dels mags de Pisa rondant-me pel cap. Els vampirs són dolents... els dimonis són dolents... i si és tant falsa una cosa com l'altra? Vaig preguntar com es podia fer per tractar amb aquell dimoni. No semblava tant greu anar a explicar-li una historia. Senzill... solament es tractava d'anar a trobar-lo a l'infern i parlar amb ell. Es clar. Un passeig per l'infern... el que ve de gust abans d'esmorçar. Ell em podia fer anar i esperava que tornar. Molt consolador dit així. I perquè jo? Ell no podia... sembla ser que en el darrer tracte no havia estat tant... legal... com li hauria agradat al dimoni. Perfecte. O sigui que després de totes les coses que he vist que fan que sembli que es el qui ha provocat que algun desgraciat invoqués a un dimoni sense saber el que es feia i que el dimoni quedés fora de control, i tenint en compte que els unics mags amb els qui he parlat (tret d'ell) amb paraules i no amb armes m'han dit que és la pitjor persona que em pugui imaginar vol que confii en ell per anar i tornar de l'infern (això si, sense oferir garanties) perquè ell no pot tractar amb el dimoni amb questió perquè la última vegada el va timar. Meravellós. Definitivament m'he begut l'enteniment.

No se perquè confiava en ell. Quan li vaig dir que uns mags m'havien parlat malament d'ell em va preguntar si havien estat els de Montserrat... o sigui, a Montserrat hi ha mags i tampoc l'estimen. De vegades penso si no haurà usat la seva magia contra mi per inspirar-me confiança. Solament que quan algú usa mágia en contra meva, el tatuatge acostuma a avisar-me. I si realment el tatuatge és cosa de Maria, no pot ser fàcil passar per sobre d'ell. Potser senzillament va tocar sense saber-ho alguna fibra del meu cor perdut.

La veritat es que no veia gens clar això d'anar a l'infern. A més, el dimoni de Pisa m'havia dit que per alli la gent està mot cabrejada amb mi. Jo trobo que no n'hi ha per tant. Be, es cert que estic perseguint un dimoni y que m'he matat un... dos si contem el que guardaba el llibre de la biblioteca aquella. Però no n'hi ha per tant, em sembla a mi. No és l'única cosa que em va dir, es clar. També em va dir que encara que els Salubri d'altres temps lluitaven contra dimonis, el cert que els Baali també eren del nostre mateix llinatge, que també eren fills de Saulot. I els Baali, contra els quals va haver-hi una guerra d'extermini, eren dimonistes. No hauria d'excoltar les paraules d'un dimoni... i havia acabat fent un tracte amb ell i ara estava disposada a anar a fer un tracte amb un altre.

Em sentia molt estranya. D'una banda no tenia ni idea de com localitzar el dimoni ni l'anell pel meu compte. D'altre banda no m'agradava anar a fer un tracte amb un dimoni però estava disposada a fer-ho. Confiava en John, però no del tot. Creia que no tornaria d'aquella excursió. Vaig parlar amb el Roger. Volia que m'acompanyes l'endemà. No a l'infern, evidentment. Solament... solament volia que em venjés si John em traicionava, si jo no tornava. No se perquè. No és res que hagi desitjat mai. Per algun motiu que jo mateixa no entenc, era el més important per mi. Que si jo no tornava de l'infern algú em venjés. El Roger va intentar convèncer-me de que no ho fes, de que no hi anés, però jo ja havia pres la meva decisió.

A l'endemà vaig anar a trobar el John amb el Roger i la Sara. Ells dos sempre van junts. Se que ella l'estima. Quan penso que ell pot acabar corresponent i que el perdré, tinc ganes de seure en un racó i plorar. Però el que faig és més aviat afavorir-ho. L'estimo tant... A Saulot no l'estimo. Bé, de fet si... però d'una manera completament diferent. Crec que si em digués que m'obrís les venes i em deixes morir, sense donar-me cap explicació, ho faria. Soc seva, pel que ell vulgui disposar, és el meu senyor... gairebé el meu Deu. Però fins i tot les poques vegades que parlo amb ell, fins i tot les vegades que vaig a dormir als seus peus... és algú tan distant, tant lluny de mi. Els altres... Andrea és una filla perfecta. L'he carregada amb una corona abans del que hauria volgut, però pel que jo se se n'està sortint prou be. L'estimo molt, però evidentment no és el mateix. L'Arnau ens va trair una vegada, és ambiciós... però els germans no son mai el que una voldria que fossin. Com el Carlos, que no se si en treurem mai res de bo. La Lidia ara també te una corona, com l'Arnau i l'Andrea. No crec que la volgués, però crec que està disposada a cumplir amb el seu deure. L'arnau si que vol la corona. Suposo que preferiria estar en el meu lloc, però... tenir el poder sense la corona. Bé, pot fer-ho quan vulgui, posar un altre a donar la cara sempre i quan ell mantingui el poder i faci el que jo li digui si en algun moment he de demanar-li res. El Simon segueix per la zona, encara que estic segura que preferiria desapareixer completament. Es queda perquè també ell es part de la familia, per estar allí si se'l necessita. Si, tots son bons germans i els estimo, i m'agradaria fer més per ells del que faig. Però no és el mateix. I el Jaume i el Sasha, ja son parents llunyans en realitat. Mai els he arribat a conèixer de debó. L'Ismael i el Nathaniel, els aprecio de debó. Van ser els primers que van atrevir-se a sortir de les ombres de mil anys. Es necesita molt de valor. Com el Jean-Claude, que va venir davant meu a parlar en nom de tots els seus, aquells que havien estat Tremere i s'havien convertit en Salubri. Si, els aprecio molt a tots tres. Però potser dir que els estimo ja seria una exageració. La Sara si que l'estimo... és tant especial. De tots nosaltres és qui més va perdre al convertir-se en vampir. I si no fos per ella el Roger estaria mort, i això és un deute que no li podré pagar mai.

I dels altres, dels que no son de la meva espècie...son tant llunyans... fins i tot la meva mare, pobreta. Encara que l'escric sovint, es com un lleuger dolor en un racó del meu cor, és el que va ser, el que podria haver estat... les conseqüències de ser el que soc. Campanilla i Daeran son bones amigues, però les fades són fades, y si les pogués entendre suficientment haurien deixat de ser el que son. Tampoc entenc a Alazais, ni a Maria, encara que d'alguna manera les sento com a amigues. Entre els llops no tinc amics, i dubto que mai en tingui. Massa odi entre la seva espècie i la meva. Marc no és un amic, en realitat. M'agradaria, però no ho és. Solament accepta la voluntat del Cèrvol. I John... ja que passo llista a tothom, què sento per John? Es un home especial, això és ben segur. No, no l'estimo, no el conec prou... ni crec que l'arribi a estimar mai. Hi ha alguna cosa fosca en ell que posa distàncies a pesar del seu comportament frívol i desenfadat. Però al mateix temps m'atrau. Se'l veu tant segur de si mateix... tant segur de que és capaç de protegir-se de tota mena de monstres... em provoca. M'agafen ganes d'enfrontar-m'hi, per veure fins quin punt es cert tot això. No ho faria, es clar, no sense un motiu. Però em provoca. M'agafen ganes de veure qui és més fort dels dos. És una criaturada, suposo. Perquè posa distància d'aquesta manera? No com els mags de Sant Sebastià, amb la seva superioritat. És una manera de protegir-se dels altres? o és un desconegut normal i corrent i estic projectant en ell les meves propies pors, les meves propies febleses? No se... tinc la impressió de que podria tenir una aventura amb ell, però no podria estimar-lo. La meva impressió és que ell sempre es protegiria de mi com de la resta, i que jo faria bé de fer el mateix.

Però ja n'hi ha prou d'aquest color. Estava explicant que me n'anava a l'infern a buscar un dimoni per fer un tracte amb ell. Tot d'allò més normal. Sonava normal quan John ho explicava. Pensant-ho be, que en parles amb tanta naturalitat resulta aterridor.

Mentre preparava el ritual va explicar que ell vindria amb mi per guiar-me. Arribats a un cer punt em dira com trobar el dimoni en qüestió i m'esperaria fins que tornés. I aleshores tornariem, se suposa que saben a on seria el dimoni que voliem destruir. I així podriem anar-lo a buscar i fer el que haguessim de fer. Va ser exactament el que varem fer. Solament que el dimoni preferia com a pagament la meva ànima, o bé l'ànima d'algun innocent. I em va assegurar que si, que jo podia donar-li l'ànima d'un innocent. Em vaig negar, es clar. I al sortir de parlar amb el dimoni hi havia una nena petita parlant amb el John, preguntant quan se'n podria anar, que allí li feien mal. John no la mirava, però se'l veia tens. No vaig preguntar res, però vaig pensar que a la que tingués un moment, un cop fora d'allí, li preguntaria per la nena.

Quan em va veure va començar a caminar i la nena es va anar quedant enrera. (I ja se que no he explicat gaire com va anar la cosa amb el dimoni, però és que no en tinc ganes. El que si que vaig decidir que mai més no ho tornaria a fer. Vaig pensar en les històries que he sentit sobre els homes llop que es corrompen, la dansa de l'espiral negra, un pas petit cada vegada avançant en espiral cap al centre de la corrupció. Cada pas sembla no res, el darrer et prepara pel proper. No. En algun lloc s'ha de posar la barrera que no s'ha de passar, i aquest és un d'aquests llocs. Potser no tots els dimonis són dolents, però no em pararé a descobrir-ho. En altre temps, quan tenia la meva fe, quan creia en Deu, no hauria arribat tant lluny, m'hauria aturat molt abans. No se què va passar amb la meva fe... la vaig conservar al principi de la foscor. Va ser amb les fades, plenes de llum, que la vaig perdre. Elles no tenen ànima, no de la mateixa manera que nosaltres. Una essència que es reencarna si moren, però no una ànima. Solament les guia el seu cor... i així tenen menys contradiccions i són més incomprensibles per nosaltres. Però saber que aquelles meravelloses criatures eren condemnades per allò que és diví va ser més del que la meva fe podia resistir. I de tota manera... tot era més fàcil quan ella em guiava). Varem tornar sense entrebanc i sabent on trobar el dimoni. I en arribar vaig tenir una sensació curiosa. Alguna cosa havia canviat. Alguna cosa que abans estava malament i ara ja estava arreglada. Una sensació com d'una presència paternal. Però no hi havia temps per mirar al voltant. Varem agafar les motos i varem anar cap a on ens havia indicat el dimoni. Sempre es divertit anar a aquestes velocitats enmig de la ciutat.

Quan hi varem arrivar, no sabiem con distingir-lo. Decidirem passar a la Umbra, ja que l'anell solament existia alli, per veure si alli hi havia alguna cosa que ens permetés veure qui era. La Sara i jo saltarem immediatament, el Roger no ho va aconseguir. una estona després va arribar el John. Ens varem separar i cadascú va començar a buscar pel seu compte. Poc després em va cridar l'atenció un home que estava mirant un aparador. Semblava que al seu voltant la Umbra fos mes propera al mon físic, fins i tot es veien els cotxes circulant, que desapareixien un tros mes enllà, com si estigues a cavall entre els dos mons, o com si els dos mons se superposessin en la seva presència. A la ma tenia cargolat un fil, un cordill, que em va fer pensar en Ariadna. I també en un lligam d'un dimoni per arribar a la seva propera víctima. Estava pensant si seguir el fil cap a l'altre extrem quan em va veure. Va semblar espantar-se i se'n va anar. El vaig seguir. Va començar a còrrer i jo darrera d'ell. Es va tirar sota les rodes d'un camió i va sorgir un cos completament diferent: un dimoni. El vaig atacar, mentre cridava perquè els altres també vinguessin.

Bé, sempre he dit que això de lluitar se'm dona be, i més si arriba Sara per lluitar al meu costat. Veure'ns és entendre perquè un no s'ha de ficar amb les noies jovenetes com nosaltres. Sobretot si poden treure urpes com les nostres, es clar. No varem trigar gaire a tenir-lo gairebé completament vençut. Però es clar, portava uns dies idiota i no tenia perquè cambiar ara. El dimoni va aixecar les mans com demanant una treva i li vaig concedir els pocs segons que necessitava. Es va enlairar i va volar a una velocitat increïble seguint el fil. M'hauria agradat parar i trencar el fil, però per això m'hauria hagut d'adelantar a ell i amb prou feines si podia evitar perdre'l. Sara, en forma de llop, era força més ràpida. De cop, hi va haver com un esclat de llum i el fil es va cremar, tot ell. El dimoni va caure i va desaparèixer. Suposo que ha tornat al lloc d'on mai no hauria d'haver sortit.

Poc després va arriva el John corrent. No es mou tan depressa com nosaltres dues. Vaig enviar Sara amb Roger, que li digués que tot estava be. Segur que Roger estava patint. Vaig explicar a John el què havia passat i li vaig preguntar si havia estat ell el qui havia fer escalatar el fil d'aquella manera, però ho va negar. De tota manera, mentre parlavem va semblar notar alguna cosa i, després de demanar-me permís, va fer alguna magia envers mi. Aleshores es va veure com un fil blau que sortia del meu cor i es perdia en la distància. Va dir que algú tenia un lligam molt fort amb mi i que el color no semblava dolent. Però no podia saber qui era. També va dir que si volia, podia intentar trencar-lo. Vaig dir que no. Hi ha hagut forces estranyes en la meva vida i no m'han portat pas per tant mal camí. A més, ni que no ho vaig dir, podia estar relacionat amb aquella sensació que havia tingut en tornar de l'infern. No, millor deixar les coses com estaven, com a minim fins saber què eren.

Vaig tornar al mon material i vaig esperar que John tornés. M'hauria agradat parlar amb ell... volia preguntar-li per aquella nena. Però no va aparèixer. Suposo que va donar per acabat tot el que s'havia de fer i una conversa amb finalitat senzillament social no entrava en els seus plans. Llàstima. Potser algun dia els nostres camins es tornaran a creuar.

Vaig anar a recollir la moto i vaig tornar cap a casa...