El dia 4 em vaig despertar en el moment en què el sol va desaparèixer. El sol, que no tornaré a veure, atrapada en aquest mon fosc de nit inacabable...

Volia anar a parlar amb el Joan. Necesitava consell i consol i no el puc trobar en la família ni tinc cap altre amic a qui adreçar-me. Vaig anar-lo a buscar a la parròquia. Estava jugant a bàsquet, però ho va deixar tant bon punt em va veure. Suposo que estava preocupat per la meva desparació, com tothom qui m'estima. Varem entrar a una de les saletes per parlar mentre m'anava preguntant què m'havia passat. Vaig dir-li que volia confessar-me.

Vaig començar explicar la meva història. Al principi, semblava molt preocupat per si tenia a veure amb algun home, amb si m'havien violat o alguna cosa per l'estil. Quan li vaig explicar en què m'havia convertit, vaig notar que em tenia por. Em va donar la impresió de que coneixia l'existencia d'éssers com el què ara soc, però no podia creure que jo ho fos. Servidors dels diable, enlloc de vampirs, va ser la expressió que es va reprimir a mitges a si mateix. Va dir que no podia ser, que no podia ser realment una vampira, que havia de ser alguna malaltia estranya, que s'havia de poder curar. Em va oferir que em quedés a la parròquia o a casa seva per estar segura. Em va dir que faria anar a buscar un metge amic seu perquè em visités (si jo hi estava d'acord) i que trobaria una solució. Però a pesar de tot això, no podia acostar-se a mi des de que havia vist els meus ullals. Mentre parlava amb ell, va haver-hi un moment en què vaig sentir un dolor agut al front, però es va passar en un moment. Una altra cosa que li vaig dir es que havia quedat amb d'altres que estaven en la meva mateixa situació, que ens haviem de trobar, però em va dir que li digués el lloc i una descripció dels altres i ja els faria avisar de que no hi podia anar. Em va dir que esperés en una de les saletes fins que vingués el metge, i vaig estar d'acord.

Vaig passar molta estona esperant, mentre llegia l'Apocalipsi i anava trucant als meus pares. No hi havia ningú a casa meva, ni tampoc a casa del padrí.

Finalment va arribaar el metge. Em va examinar, em va treure una mostra de sang... em va mirar els ullals i la mateixa por dels ulls del Joan va aparèixer en els seus. Va sortir a parlar amb el Joan i el vaig sentir que casi cridava "que estàs boig? No veus que és una vampira?". També em va donar la impressió de que coneixia l'existència d'éssers com jo. El Joan li va preguntar si no coneixia alguna cura, però ja no vaig sentir la resposta.

El Joan va entrar i em va dir que faria venir a un amic seu que entenia molt més sobre aquests temes, un tal Cristòbal. Altra vegada em vaig quedar esperant, entre les paraules que no podia dir als meus pares que no responien i les paraules terribles de l'Apocalipsi, que em semblaba la lectura més propera a la meva ànima en aquells moments.

Finalment va arribar l'amic del Joan. Varem anar a la Sagristia. Cristòbal mantenia una ma dins la seva llarga gabardina, com si amagués alguna cosa, mentre el Joan li explicava la situació. Quan va estar convençut del què jo era va pegar una empenta al Joan i va treure una ballesta amb la qual em va disparar. Per sort vaig poder esquivar el projectil. El Joan se li va tirar al damunt, cridant "però què fas! Segueix essent la Rosalia! M'ho ha demostrat cada vegada que durant aquesta nit em podria haver matat i no ho ha fet!" Però l'altra era inamobible i no es deixava convèncer. Vaig intentar separar-los, amb tanta mala fortuna que el que vaig aconseguir va ser donar temps a Cristóbal de treure una estaca amb la qual em va atacar. Vaig enfrontar-me amb ell, procurant no fer-li mal. Vaig aconseguir inmobilitzar-lo; i quan li va quedar clar que no es podia moure, el vaig deixar anar, després de tirar l'estaca a un racó. Solament va dir una paraula: "sea".

Cristóbal va enviar el Joan a buscar aigua beneida. El Joan va preguntar "però la podràs ajudar". L'altra va respondre amb una frase que no recordo literalment i que no significava el que el Joan va entendre.

Un moment després que el Joan ens deixés sols, em va semblar que que el Cristobal resava mentre agafava amb la ma alguna cosa que portava amagada prop del cor, sota la roba. Se'm va començar a acostar i la seva mirada em va espantar. "Què vols?"... però solament el silenci era una resposta. "Què fas?" mentre sentia la fredor de la por que em gelava... però solament els ulls embogits em responien. Vaig arrencar a còrrer, intentant arribar a la seguretat que era el Joan, cap a l'Esglèsia... va arrencar a còrrer darrera meu fins que el foc que va sorgir explotant dins la seva ma tancada i amagada va acavar la carrera mortal i la vida del Cristóbal. Que Déu el perdoni, que Ell li doni pau i amor eterns.

La meva angoixa i la meva por van esclatar junt amb la granada, vaig caure a terra ferida, ensangonada i sanglotant.

El Joan no va trigar a arrivar. Em va preguntar què havia passat i li vaig explicar com vaig poder. Em va tirar un abric per sobre i, abraçant-me, em va treure d'allí.

I aleshores vaig perdre la por pel que passava al meu voltant, vaig tenir por de mi mateixa. Perquè quan el Joan em va abraçar per protegir-me, per consolar-me, vaig sentir aquella olor... la olor que tots els éssers vius comparteixen, la olor de la vida, la olor de la sang. Ell intentava protegir-me, ajudar-me... i dins el meu cap el veia com no l'havia vist mai. Atractiu, desitjable... un instint no humà m'insinuava que aquell cos que tenia tant a prop podia ser usat per donar plaer i vida, encara que en obtenir vida per mi arribés al punt de arrencar-li la seva. Potser hauria estat millor que Cristóbal hagués aconseguit el seu propòsit, que no s'hagués sacrificat en va. No son els morts els que necessiten la pietat de Déu, som els qui vagarejem en aquest món de tenebres eternes, condemnats a no tornar a veure la llum del sol.

El Joan em portava cap a casa seva, feliçment ignorant dels sentiments que la seva proximitat m'inspiraven, quan ens va sortir al pas un ésser que mostrava obertament la seva monstruositat en el seu aspecte. Potser en un temps va ser un ésser humà, com ho vaig ser jo. Però si la seva transformació va ser similar a la meva, no va ser solament interior. S'assemblava a aquell que haviem vist aquell primer dia del nostre despertar, abans que sabéssim què erem, abans que la sang arribés als llavis de cap dels qui varem despertar orfes de la llum del sol. Un ésser de malsón i pudent, però no pas més monstre que jo mateixa.

Em va dir que volia parlar amb mi en privat. Vaig accedir. Em va dir on podia trobar els altres. Em va dir que hi havia forces poderoses movent-se en contra nostra i que millor romaniem plegats. Em va dir que si m'acostava als mortals que estimava els posava en perill. Em va dir que les millors zones on podiem dormir eren la Verneda i el Raval, les zones menys vigilades. Em va dir que recordèssim que la ciutat no era solament el que hi ha sobre el terra, sinó també el que hi ha sota els nostres peus.

Vaig aprofitar per preguntar-li si no hi ha cap altre remei que beure sang per mantenir la nostra vida. Em va dir que no, que estic condemnada a alimentar-me de sang; i em va recomenar que no esperés a que fos imprescindible, perquè puc perdre el control i causar molt més mal encara. També em va dir que no tinc perquè matar als qui em serveixin d'aliment. I que la sang humana és la més nutritiva, però que l'únic imprescindible per mantenir la vida es que sigui sang.

Em vaig despedir del Joan. Ell no volia que me n'anés, em volia oferir la seva protecció, però li vaig dir que no podia ser, que l'estava posant en perill a ell. Em va dir que no em podrien trobar, que em portaria a algún lloc segur; però li vaig fer notar que aquell que havia volgut parlar amb mi ens havia trobat fàcilment, que no sabiem a quins poders m'enfrontava, que d'altres em podien trobaar també. Ho va acceptar. Es va treure la creu que duia al coll i la va penjar del meu, mentre m'oferia el seu ajut per tot el que jo necessités.

Em vaig trobar amb els altres camí de Sant Pau, on sembla que hi havia en Loony, no se per quin motiu. Carlos va entrar i va sortir a punta de pistola, però el va treure d'allí. Marxavem dins una ambulància, però un altre vehicle ens va barrar el pas. Carlos el va embestir, però no varem poder passar. Baixarem del vehicle mentre uns homes fortament armats intentaven acribillar-nos. Vaig intentar anar seguint el mur exterior, però vaig veure que uns altres homes armats ens barraven el pas poc més enllà. Vaig intentar saltar el mur, pero les bales em van tirar enrera. Vaig recordar que la ciutat és també el que hi ha a sota, i vaig cridar a la Miriam que busqués les clavagueres. Va aparèixer un nen que ens va dir "per aquí". Varem començar a correr cap allí, però abans d'arribar-hi el metall roent em va mossegar l'esquena i la foscor del mon es va fer més fosca encara mentre l'oblit m'acollia...