Em vaig despertar i ja no sentia el dolor de les ferides de l'explosió ni tampoc el de l'esquena. Però sentia un gran buit a dins meu, una cremor que em devorava, tot un univers de necessitat d'alguna cosa dins cada una de les meves venes.

Vaig mirar al meu voltant. Ja no erem a l'Hospital de Sant Pau, no se on erem. Tots estaven lluitant contra uns enemics que ens atacaven amb pals i cadenes i amb urpes com de llop que tenien enlloc de mans.

I aquells companys que el Destí m'havia donat estaven perdent. Vaig sentir una ràbia com mai no l'havia sentida. El buit que hi havia dins meu em va empentar i amb un crit vaig anar contra el qui acabava de fer caure el Sergi sense saber què feia.

Les meves mans i les meves dents lluitaven per mi sense demanar-me consentiment. Vaig aconseguir agafar aquell altre monstre i vaig mossegar-li el coll. Vaig notar con la pell es trencava, com la carn s'obria per deixar-me arrivar fins l'arteria, fins la font que havia d'omplir la buidor que em cremava. La seva sang va relliscar cap a dins meu i el seu sabor era molt més del que fins ara m'havia promés la seva olor. Era un èxtasi fos que gota a gota apagava aquell foc i em donava força i vida mentre la resta del mon es perdia. Solament la sang i jo, solament la vida que em tornava i jo, desitjant més d'aquell licor exquisit, xuclant amb més força per no perdre'n cap gota. El temps es va aturar fins que vaig notar un pes mort a les meves mans.Vaig mirar el cos que estava apresant entre els meus braços i vaig veure la sang, molt poca ja, que hi havia en el forat enorme obert en el seu coll. Vaig veure la sang, la seva sang, a les meves mans, la vaig notar a la meva boca. I aquell que un moment abans ens atacaba ara no es movia, probablement mort per segona vegada. El vaig deixar caure, mentre el coneixement de que havia matat a un altre ésser em colpejava i veient la sang a les meves mans vaig cridar. Hauria volgut cridar per sempre més i que el crit esborrés la sang que no podré netejar mai. Cridar mentre les cames deixaven d'aguantar-me, no podia fer res més.

Crec que els meus companys van aconseguir desfer-se de la resta d'atacants. Em sembla recordar que hi va haver trets... no ho podria assegurar. Jo solament cridava fins que el Sergi se'm va acostar per intentar tranquilitzar-me. La seva veu va aconseguir arribar fins a mi i mentre m'abraçava el meu crit es va convertir en plor, però el mon seguia sense existir al meu voltant. Vaig passar dels seus braços als de Miriam, que també intentava consolar-me. Però va anomenar el nom de Déu i jo me n'adonava encara més del meu pecat... com podré redimir la meva culpa? com podré evitar que aquell foc torni a prendre possessió de les meves accions? He de reprimir tota ira, tota ràbia, tot dolor...