Permeteu-me que em presenti. Sóc Ceriwden. En altre temps vaig ser Rosalia, i també vaig ser Carmen. Acabo de trobar el diari que vareig començar quan em va cambiar la vida, quan es va acabar per a mi el poder passejar sempre que volgués sota la llum del sol per viure en el regne de la nit. Durant un temps vaig pensar que no el veuria mai més, però no ha estat exactament així... però m'estic adelantant i això no és correcte. Deixeu-me continuar des del punt en què vaig deixar d'excriure.

En aquells moments acabàvem de conèixer Sugoll. Ara és el príncep de Barcelona. Nosaltres no ho sabiem, però haviem matat a l'anterior príncep. Té a veure amb el nostre estrany orígen. No sé exàctament d'on varem sortir, però sé que no tenim un Sire com la resta de vampirs. Sé que ens va crear el Sabbat per eliminar el príncep i que Marco en va ser responsable... però torno a adelantar-me, encara no ha sortit Marco a la meva història.

Jo aleshores estava dividida entre dos éssers: Rosalia, el que jo sempre havia estat, i Carmen, nascuda dins el meu cervell i de la meva culpa. Dos éssers vivint en el mateix cos i sense coneixer-se, dos éssers completament oposats...

Sugoll ens havia fet portar al seu refugi per una profecia i una ambició. Ens va donar sang, que després varem saber que era seva, per alimentar-nos. En realitat, per vincular-nos. Després de tres nits de gaudir de la seva hospitalitat, ens va dir el què esperava de nosaltres. Ens va llegir una profecia del llibre de Nod, ens va explicar que probablement aquells de qui parlava la profecia erem nosaltres, i ens va demanar que intentèssim entrar en un antic temple protegit per tres segells místics. No recordo què era el primer segell. El segon no el podia atravessar cap ésser vivent, però això no era cap problema per a nosaltres. El tercer... feia mal, ens feria intentar atravessar-lo. Però aleshores jo era Carmen i havia dit que atravessaria, o sigui que vaig començar a caminar. Per sort, se'm va acudir obrir el meu tercer ull, i amb ell vaig veure una esquerda en el segell. Caminant per l'esquerda no sofriem cap mal. Si no ho hagués descobert, no hauria arribat ¿viva? A l'altre costat.

Un cop varem haver entrat, estavem tancats: no es podia caminar cap a enfora a través del segell. O sigui que varem començar a endinsar-nos en el temple enfonsat. No el recordo gaire. Recordo un laberint ple de trampes on Sergi va estar a punt de quedar-s'hi; i on jo també hauria mort si no hagués cambiat de Carmen a Rosalia i m'hagués negat a anar al davant i rebent el mal de totes les trampes. Recordo una sala que era un pou profund ple de lava i que, per passar-la calia saltar d'un a un altra d'uns petits suports. Rosalia no podia atrevir-se a passar, sobretot estant com estava casi buida de sang, però quan vaig tornar a ser Carmen no podia deixar que els altres avancessin sense mi. Solament Sergi es va quedar enrera. I recordo un segell de foc. Ningú s'atrevia a passar-lo fins que ho va fer Miriam, però es va encendre. Vaig saltar jo també per apagar-la. I la Loly també ho va fer. Ningú més no es va atrevir. Separats dels altres per una cortina de foc, i jo amb menys sang dins el meu cos que un humà accidentat a l'autopista varem continuar cap avall. Al cap i a la fi, no hi havia cap altre camí.

I varem arrivar on era ella. Ens va cridar, i Míriam i jo no podiem fer altre cosa que avançar cap a ella, però Loly va fugir sense poder fer altre cosa. Ens acostavem i haviem d'atravessar unes barreres fetes de pura por. La Loly no ho va aconseguir, però jo si. Vaig allargar la ma i la vaig agafar. Em va demanar un nom, i no se'm va acudir millor nom per una espasa que Stormbringer. I era adecuat, encara que jo no ho sabia.

No puc explicar què sentia per ella des que la vaig agafar. No te sentit enamorar-se d'una espasa, però era amor, era necessitat, era adoració. Ella era el centre de la meva existència. Era un vincle de sang; més fort que un vincle de sang, ja que el vincle que va crear amb mi era capaç de trencar els altres vincles degut a la seva pròpia força. M'enfrontaria a qualsevol cosa per ella. Ella em donava força, em donava poder. Res m'importava fora d'ella. Ni aquell dimoni que m'estava parlant. L'espasa havia estat la clau que l'havia mantingut empresonat durant milenis, l'espasa era la única cosa amb poder per fer-li mal. De manera que m'estava proposant un tracte: jo no em ficava amb ell i ell no es ficava amb mi. D'acord, d'acord... però deixa'm disfrutar de Stormbringer, deixa'm sentir el seu pes a la meva ma, deixa'm notar el poder que em dona, deixa'm estar amb ella, amb ella i ningú més... el meu món som solament ella i jo, res més m'importa...

El dimoni va sortir i el temple va començar a caure. Va crear un enorme forat al mig de la Plaça Sant Jaume. I varem haver de còrrer. Les trampes màgiques ja no existien, les barreres i els segells havien desaparegut... però tot s'estava inundant.

Varem aconseguir arribar a fora. Loony se'n va anar a no se què. Varem sortir i jo, que era Carmen, amb Stormbringer a la ma, tenia gana. I Stormbringer també. Varem començar a alimentar-nos dels primers que passaven, sense cap cura, sense amagar-nos. Moltes vides. Jo mossegava, i quan clavava a Stormbringer en algun cos no rajava sang, perquè ella la bevia. Els altres també estaven inmersos en aquesta orgia de sang, però el dimoni havia causat un caos tal que no varem tenir problemes. Va haver-hi un moment que em vaig separar accidentalment dels altres. Uns soldats em van ametrallar, però Stormbringer va crear una barrera al meu voltant, alimentada amb la força de la meva sang, i les bales no la van atravessar. I, també amb la força de la meva sang, la meva estimada i maleïda espasa feta d'os va tallar els seus cossos sense necessitat d'acostar-s'hi...

Però la orgia no va ser gratuita. La ment de Carlos no la va suportar i es va oblidar de qui erem. Se'n va anar del nostre costat, i potser va ser millor per ell. Quedavem junts Sergi, Loly, Miriam i jo (l'Arnau va anar a no se què i varem quedar per un temps després). Varem anar a buscar un lloc on dormir.

La nit següent, ens van trobar uns vampirs desconeguts. Crec recordar que primer ens varem enfrontar, però quan van veure que no erem qualsevol cosa ens van convidar a anar amb ells. Als altres tres els van convèncer amb els seus poders i jo... Carmen s'aburria i li van prometre una festa moguda. Eren el Sabbat.

Ens van portar al seu campament, i ens van trobar adecuats per unir-nos a ells. Recordo que no em va agradar la idea, i que es van necessitar una pila de Lasombras per aconseguir inmobilitzar-me amb els seus poder de la foscor. També recordo que vaig ferir un arquebisbe en el procés. Ens van desagnar i ens van donar solament un glop de sang, i després ens van enterrar. Quan varem sortir ens van portar a la festa que ens havien promés. Hi havia menjar: hi havia mortals indefensos de qui alimentar-nos. A la festa, Miriam va enfrontar-se amb un arquebisbe, que la va tirar al foc. Va fer un mal gesto i va caure. Vaig intentar treure-la, vaig entrar al foc per treure-la, però ella s'havia enganxat un peu i jo no vaig arribar a temps. Després, ens van carregar de cadenes i ens van portar al refugi. No ens van deixar en una manada qualsevol: Marco, el lider d'una de les manades més poderoses ens va reclamar com a seus, ja que va dir que ell ens havia creat i que haviem superat les seves expectatives (ell havia pensat que moririem al matar el príncep o poc després; i que en qualsevol cas no ens lliurariem del seu control). Recordo els rites, rocordo la Vaulderie... i més val que ningú no ho sàpiga mai. He triat estar amb la Camarilla, no amb el Sabbat, i no se què passaria si es sabés.

La meva vida havia cambiat per primera vegada quan em vaig despertar i havia mort. La meva vida va tornar a cambiar quan vaig agafar Stormbringer. La meva vida va tornar a cambiar aquella nit. La Vaulderie no podia crear llaços en mi, solament podia tenir sentiments envers Stormbringer; no volia seguir amb el Sabbat. Rosalia no hauria sobreviscut amb ells. Carmen... Carmen hauria estat be, s'hauria convertit en un mosntre a qui més valia respectar, sobretot gràcies a Stormbringer i als seus pocs escrúpols. Els Sabbat tenen uns forts sentiments els uns pels altres gràcies a la Vaulderie. Carmen hauria estat amb ells, ells els haurien tingut per ella, ella solament per si mateixa i per l'espasa...

Però aquella nit es van obrir els camins del somni i els caòtics fills de la llum em van venir a buscar. No és que jo els interesés. Era l'espasa. Era un artefacte malèfic i havia de ser destruit. La seva destrucció seria una gesta de les que es cantarien durant segles. O sigui que se'm van emportar. Jo estava carregada de cadenes, ja que el Sabbat sap molt be que els nous reclutes no es poden controlar gaire fins un temps després dels ritus d'iniciació, de manera que no els vaig donar gaire feina. No podien agafar l'espasa, solament jo podia tocar-la, i estaven decidits a no deixar-la allí.

Arcadia... algun dia hi tornaré, si m'ho permeten. Vaig viure-hi dos anys, amb els Sidhe. Per ells, el meu conflicte entre Carmen i Rosalia era natural. Ho veien com la meva part Seelie i Unseelie, però em van ajudar. Carmen i Rosalia es van fondre i jo vaig neixer. Ja no soc cap d'elles, ara soc Ceriwden. Vaig acostumar-me a alimentar-me d'animals. D'una banda, no m'agrada la idea d'alimentar-me de persones (encara que la sang dels animals no és el mateix), i d'altra banda allí no hi havia humans. I la sang faèrica és perillosa. Et pot tornar boig. Els fills del caos no estan fets per ser el nostre aliment...

Si hi ha alguna cosa que sigui casa meva des de la meva mort, és Arcadia. Em van acceptar. Em van cuidar. Se'm considera noble: dama Ceriwden. Hi tinc amics: lady Daeran, la millor d'entre ells. He après a veure coses que els ulls mortals no veuen, i tampoc els dels vampirs. Com la meva petita amiga Campanilla. Li he posat aquest nom perquè és igual que la de Peter Pan... jo sí crec en les fades, he viscut amb elles. Entre elles el meu ull vermell es va tornar blanc com el del fantasma de la meva visió. I vaig aprendre una petitíssima part de la seva magia.

Però crec que la meva vida ja no podrà ser mai tant idílica. Vaig jurar solemnement destruir Stormbringer i vaig tornar...

Aquí, en aquest àrid món havien passat un parell de dies...

Jo era la responsable de que Sergi i Loly estiguessin en poder del Sabbat i vaig decidir rescatar-los. Vaig demanar ajut a Sugoll, però no em va voler escoltar. Li vaig dir que cercaria ajut entre els anarquistes, i em va dir que no el tornés a anar a veure mai més. Mala sort: he de fer el que sigui necessari per rescatar-los. Això sí, Sugoll em va donar Loony perquè vingués amb mi.

No recordo com, vaig saber que Carlos era amb els anarquistes... potser m'ho va dir Sugoll. Volia veure'l, vaig anar (jo sola)cap a la zona de la ciutat on eren els anarquistes.

Els vaig trobar en un carrer estret. Em van començar a disparar. Em vaig posar a cobert i vaig dir-els-hi que solament volia parlar, que buscava a un tal Carlos que s'havia unit feia pocs dies a ells. Se'n van riure i van seguir disparant. No els vaig poder convèncer. Al final, em vaig enfadar. Vaig usar la meva sang per donar-me resistència i vaig sortir del meu amagatall. Vaig posar-me al mig del carrer i, sense còrrer, vaig avançar cap a ells. Ells disparaven, però les seves bales no aconseguien fer-me mal. Es van espantar, van començar a còrrer. Vaig encalçar-ne un i li vaig preguntar on podia trobar Carlos. Em va portar fins on estava i se'n va anar tant depressa com va poder. Crec que no s'acabava de creure que seguia viu.

Vaig parlar amb Carlos. No em recordava, però jo li explciava coses que responien algunes de les seves llacunes. I sempre es bo anar a atacar una manada del Sabbat...

Hi varem anar. Carlos, Loony, jo i unes quantes bandes d'anarquistes.Va ser una carnisseria. De la banda de Marco, solament van escapar dos. Ho sento, Marco. M'hauria agradat que fos d'una altra manera. Sé que ens vas oferir el què tu consideraves un gran honor. Ens vas oferir lloc a la teva manada, una de les millors del Sabbat. És cert, Marco, era un gran honor. Però el pertànyer al Sabbat no se'ns va oferir. se'ns va atraure a una trampa i després no varem tenir altre opció: Sabbat o mort. Si ara tornessis i els altres anessin amb tu de grat i sabent a on anaven, no els tornaria a deslliurar per la força. Però no havien pogut escollir i la responsabilitat era meva. Ets el més semblant a un Sire per a nosaltres. Creu que tens el meu respecte, i que fins i tot t'ajudaria en segons què. M'agradaria que no fóssim enemics. Espero que algun dia em puguis perdonar. Havia d'alliberar de tu i del Sabbat a Sergi i a Loly i ho vaig aconseguir. Amb una estaca clavada al cor, perquè els ritus els havien transformat i la Vaulderie els havia donat unes lleialtats artificials, però m'els vaig emportar.

I varem trobar el fantasma de la meva visió. De fet, no era un fantasma. Era un vampir com nosaltres. Era un Salubri. I aquest és un altre secret que he de guardar, si no vull que tot Tremere intenti matar-me. L'ull del meu front, la marca del meu clan, Salubri. Un clan amb el que comparteixo la sang però no la filosofia. Amb mi ha nascut una nova branca del clan. Respecto la bondat del clan i intentaré imitar-la, però sóc un guerrer. Seré el seu braç armat, el seu exèrcit. No penso deixar-me matar pels meus fills vampírics per es creences estranyes.

Es va sorprendre quan va veure que el meu ull no era vermell. Havia tingut visions sobre nosaltres, havia vingut de lluny buscant-nos, buscant a uns que eren salubri però no ho eren. I quan ens va trobar, va resultar que un dels que buscava ara era Salubri per tot excepte per filosofia. El poder de fer mal del nostre ull vermell, l'àcid de la nostra saliva, havia desaparegut de mi quan el meu ull es va tornar blanc, allí a Arcadia. Ara el meu poder era el de la resta de Salubri, el poder de la curació. Ell en sabia molt més que jo, i va poder curar l'ànima del Sergi. Li varem poder treure l'estaca del cor. I varem quedar per l'endemà.

Però l'endemà no va arrivar. Vaig rebre un avís de Lady Daeran. La ciutat era en perill. Al punt de sortir el sol, haviem de ser al port. I varem anar tots (inclós l'Arnau, a qui el Salubri havia trobat abans que a nosaltres i que s'havia quedat). Solament faltava el Carles, que no sabia on era. I m'hauria agradat avisar el Salubri, però no coneixia el seu refugi i no vaig tenir temps de tornar-lo a veure.

Quan ja casi el sol ens cremava, una carrossa guiada per cavalls alats va arribar i se'ns va endur pels camins dels somnis, fora de la ciutat que el Sabbat estava començant a atacar. Ens va dur fins l'Aliança de Sant Sebastià. Els mags també tenien algún interés en la destrucció de Stormbringer.

No vull parlar del que ve a continuació. No de com varem aconseguir el favor del rei Seelie ni de la reina Unseelie, ni de la batalla èpica que varem guanyar Stormbringer i jo. No vull recordar el camí a la destrucció de la meva estimada. Se que era necessari, sé que ho havia jurat. Ho vaig fer, la vaig destruir. I ploro per ella. Sento un buit en el cor, em falta el seu pes a la meva ma, la seva sed al costat de la meva. Era un dimoni i l'estimava. Ella m'hauria matat per aconseguir els seus fins i jo li hauria permès. Però ho vaig jurar. Voldria no haver-ho fet, voldria tenir-la amb mi. Ella destruiria la meva ànima, però encara estariem juntes i ens podriem enfrontar al mon sencer.

Solament d'una cosa vull parlar d'aquest viatge per mons fora d'aquest mon. Vull parlar del nostre guia, el Roger. Una persona inusual. No havia trepitjat mai el mon on vaig nèixer. Sempre havia viscut en el castell dels mags, entre mags i fades. Ens va guiar i m'ha seguit fora del seu mon.

Roger... què veus en mi? solament soc algú que podria matar-te per alimentar-me. Algú que pot perdre el control en qualsevol moment. Solament puc fer-te mal... què esperes de mi?

Roger... m'agrada tenir-te al costat. Potser em recordes la innocència de Rosalia. No és que t'hi assemblis. Has lluitat en moltes batalles, t'has enfrontat als éssers faèrics, has escapat d'ogres i d'enganys de fades i has viscut prop del cau d'un drac. Però ho has fet sota la llum del sol. Sense necessitar fer mal per viure, sense sentir el desig de matar éssers humans per robar-els-hi la vida cada vegada que els tens massa a prop. No has tingut por d'acostar-te als qui estimes perquè no podies confiar en tu mateix.

O potser he viscut massa temps entre fades. Si un mortal s'enamora d'una fada sense que sigui la magia qui ho provoca, la fada no té més remei que enamorar-se d'ell. No sóc una Sidhe, però he adoptat massa de la seva manera de ser. No, no crec que sigui això.

Potser busco omplir el buit que m'ha deixat Stormbringer... no ho se.

M'agrada tenir-te al costat, i al mateix temps... saps quina tentació és viure amb un mortal? Saps què sento cada vegada que necessito sang, cada nit quan em desperto? Tens tanta vida a dins teu. Seria tan fàcil robar-te-la...

Clar que tu també podries fer qualsevol cosa amb mi. Cada dia saps on tinc la meva tomba, quan el sol em te indefensa. Tu també podries matar-me i jo no hi podria fer res. Però confio en tu, no crec que ho facis.

Em despertes sentiments oblidats, o potser no arribats a conèixer. Em sento responsable del què et passi: has abandonat tota la teva vida, tota la teva gent per seguir-me, sense demanar res, sense saber ni a on vaig ni si seguiré despertant-me durant gaire nits. I jo ho he consentit, no ho hauria d'haver fet. Quin be et pot portar venir amb mi? He estat egoista...

Vull protegir-te. No vull que et penedeixis mai d'haver vingut amb mi. Però estic segura que ho faràs. Estic segura que acabaré fent-te mal. Potser si no s'haguessin complicat encara més les coses...

Però al sortir de l'Aliança ens varem trobar amb què aquell atac a Barcelona s'havia convertit en una guerra. Dues terceres parts de la població de Barcelona han mort (de la població mortal, vull dir. Dels vampirs n'han mort més). De moment, varem intentar saber com estava la situació, i solament varem aconseguir informació sobre la vida dels mortals. Varem volguer barrejar-nos amb la vida nocturna d'una població propera a Barcelona (Cerdanyola) per saber més coses, però la vida nocturna gairebé ha desaparegut. Varem anar a Barcelona. Vaig voler visitar a Sugoll, li devia una explicació. I, pel camí, vaig trobar Lidia, aquella doctora que va despertar amb nosaltres aquella primera nit. La creia morta, i encara no sé què li ha passat en tot aquest temps. La resposta de Sugoll va ser que no erem benvinguts a Barcelona, i vaig decidir anar cap a Granollers. Algú que no vaig ser capaç de seguir em va donar un número de telèfon, i em vaig posar en contacte amb Sugoll. Quan li vaig preguntar si hi havia inconvenient en que em quedés a Granollers em va proposar que en fos el Príncep, i varem quedar per parlar de les condicions.

Vull ser el Príncep. Des que visc a la nit, no he fet més que còrrer d'una banda a l'altra. Això serà diferent. Però em convertirà en el punt de mira de moltes ambicions.

Ara, el que més em preocupa ets tu, Roger. Un mortal al costat del Príncep... et farien mal amb massa facilitat. Quines opcions em queden? No et puc dir que marxis. No seria just després que ho hagis deixat tot per mi. I, a més, no ho faries. No et puc convertir en un ghoul. Tindries algunes de les ventatges de la sang, però tindries la possibilitat de tornar enrera. Però beure tres vegades de la sang d'un vampir et vincula amb ell. No vull que siguis el meu esclau. T'estimo massa per a això.

Puc convertir-te en vampir. Però només puc fer-ho si tu ho vols. I tinc por que acabis odiant-me si ho faig. Vull regalar-te aquesta maledicció... com puc ni tan sols pensar en això? Però m'agrada pensar en aquesta possibilitat. M'agrada imaginar com bec la teva sang i beus tu la meva. Abraçar-te i que m'abracis. Prendre't la vida i tornar-te-la a donar. Alimentar-me de tu i alimentar-te a tu. Vull clavar-te les dents i vull que tu puguis fer el mateix.

Voldria ser mortal i estimar-te com una dona estima un home, però això no podrà ser mai...