No ha passat gaire temps, però han passat moltes coses. No sé com relatar-les, si en el ordre que van passar o segons la seva importància. Potser podria començar explicant les que solament cal anomenar. Vaig seguir el meu pla. He atacat al pobre guàrdia jurat i a dos policies i els he convertit en ghouls, els he vinculat per sang i he anulat la seva voluntat. No me'n sento gens orgullosa. He començat a treballar amb el cens i els registres. Ara la meva situació econòmica és millor, i ja tinc una identitat robada amb la qual treballar. També n'aconseguiré un parell per Lidia. Pel Roger no cal, mai no havia viscut en aquest mon i la identitat que li han donat els mags és prou bona. Però he d'intentar aconseguir recursos econòmics no solament per a mi, sinó també per a ell. No voldria que si a mi em passés res ell quedés sense res. He fet un tracte amb els faeries, gràcies a Lady Daeran. Els vampirs no entrarem a la zona de Sant Miquel del Fai i Riells del Fai, i ells a canvi em donaran informació. De moment ja m'han informat sobre la presencia de dos vampirs desconeguts per mi a la zona, i de que s'han vist llops a la Garriga. Parlaré més endavant de tot això. També m'han dit que es va veure a Loony la darrera vegada entrant a l'Elisi de Barcelona. Algun dia hauriem de fer alguna mena de recordatori pels que ja no són amb nosaltres: aquell coronel que solament varem conèixer durant unes hores; Miriam, cremada en una festa del Sabbat; Jose Alberto, Loly, que se n'ha anat de l'Aliança on el vaig deixar amb el Salubri (m'hauria agradat tornar a parlar amb ells, amb tots dos); Loony... qui sap què li ha passat?

Però no parlem més de coses tristes ni fosques. He d'explicar el que porta llum al meu cor, encara que mai no és una llum absent d'ombres. Roger ja ha pres la seva decisió, va acceptar la meva oferta. Em va demanar un dia per anar a despedir-se de la seva família... com si jo hagués de donar-li permís! I, si realment tingués cap dret sobre ell, li donaria tot el temps que em demanés. Em sentia com una núvia. Potser, d'alguna manera, ho era. Vaig dedicar-me a mirar els aparadors tancats de les tendes fins a trobar un vestit que m'agradés, un vestit que deixés el coll nu; i vaig encarregar a un dels ghouls que me'l comprés a l'endemà. Vaig dir al Roger que aprofités aquell darrer dia viu, que passejés sota la llum del sol, que es fes arreglar els cabells, la barba, les ungles... com estigués aquell dia estaria per tota l'eternitat. Va arribar la nit i em vaig despertar, amb Roger al meu costat vetllant-me. El vaig portar a sopar a un bon restaurant: era la darrera vegada que ell menjaria. Ens varem asseure en una taula apartada, i jo portava preparada una bossa per endur-me el meu menjar, que ningú no notés que jo no menjava res. Roger estava nerviós, va beure una mica més que de costum. Després varem anar a la masia, el refugi que prefereixo d'entre els que tinc. Vaig intentar tranquilitzar-lo, ens varem asseure un al costat de l'altre. No m'atrevia a fer el que era necessari perquè ell fos com jo. Jo també estava nerviosa, jo també dubtava. Però, al final, vaig abraçar-lo. El vaig estrènyer contra mi i vaig clavar les dents en el seu coll. Vaig beure la seva sang, i no era com en qualsevol altre moment, perquè ell ho acceptava de debó. No era una sang robada, una vida robada, sinó regalada; me la donava amb tot el seu amor. Jo tenia por. Sabia què havia de fer: donar-li la meva sang quan ja no en tingués de seva. Però tenia por de trigar massa... i por de què passaria a continuació. Ens van crear amb sang que van corrompre abans de donar-nos-la. Encara que jo m'havia lliurat d'aquesta corrupció... qué passaria amb Roger? Seria com soc jo ara o seria com els altres, com era jo abans? Quan la font del seu coll es va assecar, vaig obrir-me la vena del canell d'una mossegada i la vaig acostar als seus llavis, i ell va beure de mi. Solament un glop. Del canell als seus llavis era massa impersonal. Solament la suficient per convertir-lo. Després li vaig oferir el meu coll, per tornar-li el regal que ell m'acabava de fer; i vaig sentir el que qualsevol vampir ha sentit com a mínim una vegada a la vida (qualsevol excepte nosaltres), la sensació de que un vampir et buidi de sang, les seves dents esquinçant la meva pell i jo entregant-me a la seva set.

De cop, es va separar de mi. Començava a veure-ho tot amb ulls nous, era com un infant descobrint el mon per primera vegada. Varem sortir a veure els parartges tant coneguts amb noves perspectives. Tot ho volia veure, volia abarcar el mon amb els seus braços. El vaig seguir, i em sentia feliç. Però el que jo volia era tornar a casa. Volia que em tornés a mossegar, volia tornar-lo a mossegar jo a ell. D'una banda, era com la nit de noces que mai no vaig tenir a la meva vida mortal. D'altre banda, el Roger havia begut molt poc, havia de tenir set. I, encara un tercer motiu, jo se que el vampir que beu en tres nits diferent de la sang d'un altre queda vinculat a ell. No volia que el Roger estés més a prop de vincular-se amb mi que jo amb ell. No ho crec just. Ho ha deixat tot per mi: tota la seva vida, la seva família, la seva casa. No era mala vida la que tenia amb els mags. Tot m'ho ha donat, inclosa la seva sang. Li dec això, com a mínim. Quan ja no quedava gaire perquè el sol sortís i nosaltres morissim fins la nit, per primera vegada ell, com cada dia jo, varem tornar a casa i ens unirem en un cercle de sang, de passió, de plaer, d'amor...

Però he parlat d'altres coses. He parlat de que em varen avisar de que hi havia dos vampirs desconeguts per nosaltres a la zona. Fins i tot em van donar una descripció dels dos. Vaig passar la descripció als meus dos ghouls policies i els vaig demanar que els busquessin, que trobessin on dormien i m'informessin. D'un d'ells no en van arribar a saber res. De l'altre, em van passar unes fotografies, en una d'elles estava parlant amb Carlos. En una de les seves converses amb Carlos, van descobrir el meu ghoul i aquest va acabar mort. Quan vaig parlar jo amb Carlos, estava molt disgustada. Em sembla que vaig ser dura, li vaig exigir que fes fora a l'altre vampir, que se'n desfés com vulgués, però se n'havia d'anar de la zona de Granollers. Després me'n vaig penedir. Li vaig dir que quan el tornés a veure (havien quedat per una setmana després), em vinguessin a veure tots dos. També vaig intentar una altra vegada que Carlos es comprometés a respectar les Tradicions, però no ho va voler fer. L'atac dels Garou s'acosta. Vaig anar a veure què havia passat amb José Alberto, ja que una carta de Daeran m'avisava que ja no era a l'Aliança, i als homes-llop que em van escortar fins la porta se'ls feia la boca aigua de pensar el que volen fer amb nosaltres, i fins i tot es va escapar algun comentari de més que em va confirmar que preparen un atac. Ja no hi ha temps per jugar més aquest joc de veure qui baixa del burro abans. Us he ofert una oportunitat que no heu agafat. Seguireu essent benvinguts al Principat, però no tindreu la meva confiança.

Carlos va intentar convèncer Armand (és el nom del vampir nou) que em vingués a veure, però solament va aconseguir espantar-lo més. Vaig decidir parlar-hi jo. No puc deixar que estigui per aquí quan els garou ataquin i sense saber-ne res: el matarien amb massa facilitat. Vaig demanar ajut a les fades, vaig demanar que li portessin un missatge amb una cita: quedem on tu vulguis i a l'hora que tu vulguis. Crec que no li va agradar la manera que van tenir les fades d'entregar-li el missatge: sembla que el van deixar enganxat amb un post-it sobre el seu front, mentre dormia al seu refugi. Puc comprendre que no li agradés: no es gens agradable pensar que algú ha estat tan a prop de tu quan estas totalment indefens. Tampoc li va agradar que el meu missatge deia que deixés la resposta al mateix lloc en què havia trobat el meu missatge, ell no va deixar la resposta sobre el seu front i li van pintar una recriminació amb rotulador. Pobre Armand! No sap el malson que pot ser tractar amb fades, però tampoc l'alegria que tenen a dins i que trensmeten. Les de la cort de la llum, si més no. El que encara no se és com ni quan es voldran cobrar el favor que els dec. Se que em penediré d'haver demanat el seu ajut...

Em va citar en un parking. Quan vaig ser a baix de tot, just al lloc que em va indicar, em va cridar des de 4 pisos més amunt que parés. Em va advertir que hi havia 7 armes apuntant-me i que no intentés fer cap tonteria. No m'ho vaig creure, però vaig fer el que em deia. Quanta por que te! Pel que vaig poder deduir de la conversa, el seu sire el va crear i el va abandonar. Durant la conversa, va anar agafant una mica de confiança. Li va agradar saber que jo havia organitzat l'atac a la banda de Marco, sembla que és una història que ha corregut. També el fet que quan em va preguntar quin era el meu clan li vaig respondre que potser ho sabria si sabés qui va ser el meu sire. I que li digués que aquí tots erem nouvinguts i que el principal problema era sobreviure, encara que no es va acabar de creure que les coses funcionessin així. Al final va baixar al mateix pis on jo estava (per les escales, no pas per l'ascensor) i fins i tot va permetre que vingués el Roger, que m'esperava a fora. Però no va creure que jo fos el Príncep: enlloc d'això, va arribar a la conclusió que soc Malkavian. En qualsevol cas, he aconseguit avisar-lo de que venen els garou, i hem quedat per reunir-nos tots els vampirs de la zona (ell ha arribat a la conclusió de que som tots menys els "vells", als quals te molta por) a l'Elisi (ell ho ha interpretat com que anirem a l'Elisi per provocar "els vells". He de veure com fer-ho perquè no s'espanti gaire quan vegi que el que li he dit és la veritat, que jo soc el Príncep, que aquí no ha de tèmer res de mi. S'espantarà quan vegi Carlos, està convençut de que és un agent del Príncep i que el vol matar. I també s'espantarà quan veig Sir Giles, crec que te un aire que lliga força amb el que ell creu que és un Príncep. A Carlos li demanaré que vingui una mica més tard. No se qué fer amb Sir Giles.

Cal parlar també de l'altre vampir... hi ha tan a dir! La policia no en va trobar el rastre. Ningú no el veu si ell no vol. Però jo em vaig començar a sentir vigilada, em semblava que algú em seguia a tot arreu. Poc després, vaig començar a veure algú per la cua de l'ull. El Roger no tenia aquesta sensació ni veia ningú. Fins que un dia, a l'arribar al nostre refugi quan gairebé ja sortia el sol, el varem trobar allí, palplantat al mig de l'habitació. Era una figura estàtica, gairebé una estàtua. Alguna vegada havia portat roba sobre el seu cos, però les restes que hi quedaven podrien haver estat part de la seva pell. Els peus eren més urpes que peus, feien por. I no es movia. Estava absolutament quiet, com si la mateixa idea del moviment fos aliena a ell. El Roger va anar a treure l'espasa, però li ho vaig impedir. Hi havia alguna cosa... ens hauria atacat ja si hagués tingut la intenció de fer-ho. Vaig mirar la seva aura i tot era tranquilitat, espiritualitat. Vaig saludar-lo i no em va contestar. A fora, el sol ja sortia i el Roger es va quedar adormit. Vaig entrar el Roger al nostre lloc de repòs i vaig tornar a sortir. No creia que fos una amenaça, però si m'equivocava, havia de protegir el Roger fins on en fos capaç. Vaig tancar la porta i em vaig quedar davant d'ella, i vaig resistir la son tant com vaig poder mentre el sol s'enlairava allí a fora, invisible per a mi.

La nit va arrivar i el nostre visitant seguia allí. Durant la nit, el varem veure a tot arreu on varem anar. Quan varem arrivar a casa, tornava a ser al seu lloc, immòbil, com si no s'hagués mogut en tota la nit. I la nit va pasar com l'anterior, i la següent també, i l'altra...

Una nit, quan m'havia acostumat a ell com a un moble, em va pegar al passar pel seu costat. La seva ma era com de pedra. Em va fer mal. Enteneu-me, no mal del que t'has de curar, però si dolor. Vaig procurar no acostar-me gaire a ell. Una estona després, quan el Roger estava per una altra banda de la casa, em va intentar agafar. El vaig esquivar i ho va tornar a intentar. El vaig tornar a esquivar i es va tornar a quedar quiet, mentre en la seva aura apareixia una certa satisfacció. El Roger va venir corrents, i vaig dir-li que se n'anés a dormir a un altre refugi. Es va negar, va dir que anés amb ell. Vaig dir-li que fos el que fos el que volia aquell ésser, semblava que em cercava solament a mi, no volia que ell estés en perill. Es va negar. Tenint en compte com arriba a ser de tossut i el poc que faltava perquè sortís el sol, no el vaig intentar convèncer. Perquè? Suposo que el Vincle de Sang que em creat mutuament entre nosaltres el fa sentir-se protector. Mai no em deixarà si creu que estic en perill. Cap dels dos volia adormir-se abans que l'altre, tots dos voliem ser qui protegís a l'altre... i aquesta vegada em va guanyar ell. Es tossut com una mula! Quan em vaig despertar, vaig veure que el Roger m'havia portat fins al meu lloc de repòs, havia tancat per dins i havia muntat una barricada davant la porta. La barricada era allí, intacta, però la nostra estàtua vivent havia entrat i era al bell mig de l'habitació, mirant-me.

Poc després, un altre dia em va tornar a colpejar. I la cosa va anar augmentant. Quan em vaig queixar, solament va contestar "has d'estar alerta... sempre". Va ser la primera cosa que li vaig sentir dir.