Sir Gilles va voler començar la seva vida social a la zona amb una festa. No em sembla pas malament. Va convidar a tots els vampirs de la zona, i tots i varem anar. Vaig aprofitar la festa per coquetejar amb l'alcalde i el cap dels mossos d'esquadra, que eren convidats de la festa i tinc intenció de convertir-los en ghouls i també per convocar tothom a l'endemà a l'Elisi. Els vaig explicar que no quedariem directament a l'Elisi, sinó una estona abans degut a l'Armand i el que ell creia que anàvem a fer. Crec que no els convencia gaire el tenir tantes delicadeses amb el nou vampir, però ho van acceptar. Carlos havia de venir més tard, directament a l'Elisi, ja que sinó espantaria l'Armand.

Així ho varem fer. L'Armand es pensava que anavem a provocar una mica els "vells", com diu ell i anava pel camí cantant la Marsellesa i la Internacional, però tal i com ens anàvem acostant a l'Elisi va anar baixant el to, ens va preguntar si no ens haviem acostat ja prou, i es va admirar de que ens acostessim encara més. Quan va veure que realment entravem a l'Elisi, quan va veure que jo portava la clau de la casa a la butxaca, es va començar a alarmar, però ens va seguir. Quan estavem allí, asseguts, i va arrivar el Carlos, la por el va dominar. Es va adonar que realment erem els qui ell anomena "els vells", a qui tant tem. Va anar a saltar per la finestra, i el Sergi, amb la seva gran capacitat psicològica, el va apuntar amb una arma i li va manar que estigués quiet.

Vaig ordenar al Sergi que guardés l'arma, i em vaig dedicar a tranquilitzar l'Armand. Va decidir obeïr tot el que se li digués: ara ja creia que jo sóc el Príncep i crec que mai no havia tingut tanta por a la seva vida.

Vaig plantejar a la resta quina era la situació, vaig dir que s'havia acabat el temps per als jocs i vaig deixar clar que jo era el Príncep, que alguns d'ells encara no ho sabien. Vaig avisar de que els llops estaven preparant un atac i vaig dir que haviem de començar a preparar la defensa. Sir Gilles va dir que aniria a veure els prínceps de la rodalia per demanar ajut. Li vaig contestar que no creia que servís de gaire, però que ho podia fer. Això si, que no es presentés en nom meu. Per cert, que estic parlant de Sir Gilles, però crec que no us l'he presentat. Va arribar una nit amb el seu cotxe de cavalls i els seu tratge dos segles desfassat a l'Elisi, intentant (i aconseguint) ser presentat al Príncep, per demanar permís per viure a la zona, permís que se li va concedir temporalment. El seu clan és Toreador, i ell era un marxant d'art; em va interessar pels meus plans de muntar una galeria d'art al costat de l'Ajuntament, per això li vaig donar aquest permís provisional.

Sergi va començar a pensar en les armes que hauriem d'aconseguir, ell té els contactes per aconseguir-les, i donat que Sir Gilles té diners, ell les pagarà. Carlos va proposar que comencessim a crear un "exèrcit" de ghouls i vampirs novells, però no vaig acceptar la proposta. Serien un escut massa dèbil, solament perdriem vides humanes aconseguint ben poca cosa. Varem intentar reunir els coneixements que tenim sobre els llops. Sabem que la plata els hi fa especialment mal, per mitjà de l'electrolisi platejarem bales i dagues per lliutar contra ells. El Roger va dir que aniria a la Aliança a preguntar a uns quants coneguts per saber més coses sobre els llops. No volia deixar-lo anar sol, però no va voler que deixés els altres, em va dir que jo els havia de coordinar i no podia anar amb ell. No sé perquè li he fet cas. Representa que és el meu cadell, que ha de fer el que jo digui... és igual. No ho farà. Ja discutiré amb ell una altra estona, en realitat no li falta una part de raó. També, de passada, aniria a veure el ferrer i li encarregaria dagues que no fossin platejades sinó completament d'argent, i també una mena de "funda" d'argent per l'espasa. Aquesta funda no serà gaire de fiar, el tall s'haurà d'arreglar després de cada combat, però ens permetrà lluitar amb espasa de plata contra els llops.

El que ha pogut saber el Roger és que els llops tenen la facultat de viatjar per un pla parallel, semblant al somni, i sortir d'ell just en el punt que volen. També poden mirar des d'aquest pla a la nostra realitat. I ha confirmat que la plata és per a ells un verí. O sigui que seguim endavant amb la idea d'argentar les armes, i també Lidia ha proposat de fabricar un determinat gas que els pot deixar incapacitats, mentre a nosaltres, que no respirem, no ens afecta. També varem decidir que intentariem disoldre la reunió que tenien a la Garriga amb l'excusa d'una exposició de caravanes usades. Els hi amagariem droga i enviariem la policia a investigar. Quan van proposar que fos el Roger que hi anés, de dia, a amagar-la, els vaig haver de dir que el Roger ja no pot caminar sota la llum del sol. Sembla que els va sorprendre.

Ens varem tornar a trobar un parell de dies més tard. Ja començavem a tenir les coses en marxa. Sir Gilles ja se n'havia anat, els plans útils també estaven en funcionament. A mitja reunió, varem sentir un gran tro. Els dipòsits de gas que hi ha al costat de l'autopista estaven en flames, l'autopista es derritia de la calor. Ens van començar a arrivar més noticies: trens descarrilats, accidents a carreteres... tots els camins de Granollers estaven tallats i una trentena de llops baixaven des del Montseny. Les fades em van dir que intentarien guanyar temps per a nosaltres. Varem anar a amagar-nos tots junts al meu refugi. No se exactament què són els símbols místics que el Sensei ha pintat per tot arreu, però em va dir que eren una protecció.

Des del moment en que varem arrivar al refugi, ells també començaren a veure el Sensei. En els dies següents, tots van anar rebent cops de part seva. Excepte Arnau, tots van intentar ignorar-lo. L'Arnau, va decidir mantenir-se el més apartat possible del Sensei. Carlos, abans de tot això, va intentar atacar-lo amb el poder del seu tercer ull per deixar-lo inconscient, però sembla que no va causar cap efecte en el Sensei. Excepte l'Arnau, tots han deixat de veure'l. Però m'estic avançant en la història. Varem dormir aquell dia en el meu refugi, i la nit següent ens varem trobar que hi havia toc de queda. Sembla que un grup terrorista reivindicava els atacs de la nit anterior i demanava l'alliberament d'una sèrie de presoners. Els presoners havien estat afusellats, la ciutat sota toc de queda mentre es buscaven les bombes que deien que hi havia posades. Varem decidir anar cap a Mollet, al laboratori de la Lidia per preparar-nos i tornar més endavant. Campanilla ens va ajudar a esquivar les patrulles... algun dia m'acostumaré a la seva manera de descriure les coses.

A Mollet ens van arribar notícies. La majoria dels llops han tornat a les muntanyes. Han quedat solament tres grups a Granollers. Un d'ells, en una casa, un altre va donant voltes i passa periòdicament per la casa. El tercer... la fada que els seguia es va veure descoberta i va decidir que, al cap i a la fi, no era tan valenta com creia... Crec que això no li ha guanyat gaires simpaties, però ha salvat la pell.

Varem decidir atacar la casa. No estavem gaire inspirats per als plans de batalla. Al final, el pla va ser molt senzill. La pandilla de Carlos s'acostaria a la casa i començarien a moure brega. Jo aniria amb ells (i amb el Roger, que no em vol deixar sola en cap situació de perill). Haviem d'aconseguir que sortissin de la casa. Aleshores, des del bosquet proper, els disparariem amb bales de plata. El Sergi va repartir les armes, però el Roger i jo no varem voler cap arma de foc. No les trobo honorables.

Quan els motoristes ens varem acostar i varen començar a atacar la casa, van començar a disparar des de les finestres. Aleshores la gent de Carlos es va començar a retirar, i jo al darrera d'ells. A un li van tocar la moto, però no va tenir problemes en marxar amb la moto d'un altre. Jo encara vaig donar un parell de voltes pel seu pati, per provocar-los a que sortissin. Quan un d'ells, en la seva forma més monstruosa, va sortir per enfrontar-se'm, no va poder avançar dues passes abans que la plata el matés. Ràpidament, el seu cos mort es va convertir en un llop. No va sortir ningú més de la casa i vaig començar a retirar-me: no tenia sentit passejar sota les bales que sortien de les finestres, no creia que sortís ningú més en aquestes condicions. Mentre m'allunyava, el Roger va veure que apareixien tres monstres més a prop dels altres. Vaig començar a anar cap allí, però la moto no corre tant quan surt del camí, i entre el gas de la Lidia i les bales de plata, quan vaig arribar dos dels llops ja havien caigut i el tercer havia desaparegut a través dels seus camins desconeguts.

La Lidia va demanar quedar-se amb un dels cossos per estudiar-lo, i li vaig dir que es quedés el llop. Varem mirar una mica què trobabem a la casa, i vaig notar que era un d'aquells llocs que les fades poden convertir en un dels seus castells encantats. Aquest lloc serà per a elles, quan hagi foragitat els llops definitivament d'aquí. Després, vaig voler enterrar els dos monstres morts. La mort els hi pren el seu aspecte monstruós per tornar a ser homes o llops. Però encara estava fent el forat pel segon, quan els crits propers dels llops s'acostaven ja massa i varem marxar tots.

Lidia va tornar al seu laboratori (on s'havia quedat l'Armand), la resta també ens varem retirar als nostres refugis. L'endemà, ens varem tornar a reunir. El ghoul de Sir Gilles ens va informar que el seu senyor havia intentat parlar amb els llops, i també que no havia aconseguit ajut dels prínceps veïns. És normal. Tots els principats de la zona, excepte Barcelona, són nous; tots s'estan organitzant ara, i ni que suposo que molts han vingut ja amb recursos de fora, tots tenen problemes. De tota manera, l'Arnau va tenir una bona idea per intentar negociar amb els llops. Va pensar en l'Aliança dels mags com a territori neutral. Vaig dir que aniria a demanar-los permís, però Carlos s'hi va oposar. Va dir que no podia ser jo qui hi anés, que sóc massa valuosa. No hi estic d'acord... però al final l'Arnau es va oferir com a voluntari. No vaig voler permetre que hi anés sol, i Carlos el va acompanyar (no era el que ell volia, però em vaig negar a que hi anés una sola persona). Els mags no tenen cap inconvenient en que els seus convidats parlin mentre són a l'Aliança, però no poden passar als llops el nostre missatge per parlar: això queda per conte nostre. Això si, garanteixen que a l'Aliança ningú no es pot barallar... En el camí de tornada, l'Arnau va parlar amb els llops que l'escortaven, va donar el missatge i va dir que el passessin als seus caps. Es van desafiar amb la mirada i va guanyar, però crec que no van passar el missatge. Aleshores vaig cridar el ghoul de Sir Gilles, interessant-me per com ho havia fet el seu senyor per parlar amb els llops. Em va dir que havia deixat un missatge en un cert taulell d'anuncis del Montseny, amb una creu ansata com a signatura. De manera que varem decidir enviar un missatger a penjar una nota semblant citant els llops a l'Aliança un parell de nits després. Durant aquests dies també vaigtrobar moments per acabar de lligar a la meva voluntat per la meva sang a l'alcalde de Granollers i al cap dels mossos d'esquadra. I una altra cosa que vaig fer va ser negociar amb un armer de les fades per una cota de malles per a mi i una altra per el Roger. El preu ha estat que construiré un parc d'atraccions a la zona i l'armer i el seu fill tendràn accés gratuit sempre que vulguin, podent portar amb ells dos o tres amics cada vegada. Em sembla que és el moment de començar a cercar un advocat que em porti una sèrie d'assumptes...

Quan varem anar a l'Aliança per saber si els llops acceptaven negociar amb nosaltres, ens varem trobar amb que havien deixat una caixa per a nosaltres, però no s'havien presentat. A la caixa hi havia els braços i les cames de Sir Gilles. El nostre humor a la tornada no era gaire bo. Els mags van tenir el detall de fer que no fos necessari que ens escortessin els llops pels camins de l'Aliança...

Vaig parlar amb Geoffrey, el ghoul de Sir Gilles per saber què pensa fer. Em va dir que contractaria una tropa de mercenaris (humans) perquè intentin rescatar Sir Gilles. Li he dit que no crec que resulti útil, que solament els enviarà a la mort, però ell estarà en contacte per ràdio amb la tropa, amb la qual cosa igual aconseguim alguna informació interessant (ens donarà la informació que aconsegueixi en el procés), i diu que quan algú es dedica a aquest ofici ja sap que pot trobar la mort en qualsevol moment. Li he ofert la meva sang mentre no tingui accés al seu senyor, si la necessita, i ha acceptat la meva oferta. Em va preguntar que quines contrapartides volia, però li he dit que de moment no vull res. Que si la situació arriba a ser permanent, ja en parlarem. L'única cosa és que jo no puc dedicar més temps a caçar, la sang que li doni primer li hauré agafat a ell mateix. Em sembla que no li agrada, encara que no s'ha queixat. Quan l'he mossegat estava tens, com si intentés resistir-se al plaer de la mossegada del vampir... els altres ghouls, els meus ghouls, no ho fan. De fet, són moments que jo no vull, però que ells anhelen. No m'agrada el plaer que veig en els seus ulls, em sembla que es donar-els-hi alguna cosa que pertany solament a Roger... però els necessito. Tenen una feina que fer per a mi cadascun d'ells en el lloc concret on és. Encara que els doni la meva sang, mai no els permetré beure del meu coll.

Però abans de parlar amb Geoffrey, va passar una altra cosa. Estavem baixant de l'Aliança, el Roger i jo amb la moto, els altres amb el seu 4x4, quan em va aparèixer al davant una llum que per poc aconsegueix que surti de la carretera. Les fades m'avisaven que, a Montmeló, uns llops perseguien un altre llop. Varem anar cap a allí, després de demanar-els-hi que quan arribessim a la zona ens guiessin. Vaig intentar anar lenta perquè em podessin seguir, no passava de 130... però em vaig avançar als altres. Una petita fada, com Campanilla, em va acabar de guiar (amb no massa seguretat) fins al lloc. Quatre o cinc llops perseguien una lloba cansada. La vaig cridar i li vaig dir que pugés a la moto, davant meu. En aquells moments, m'hauria agradat que Roger no fos al darrera, hauria facilitat la cosa... El Roger va desenvainar l'espasa per si de cas. Vaig ajudar a la lloba a pujar i vaig arrencar...

Un cop allunyats del lloc vaig parar i li vaig dir que parlessim. Em va mirar amb cara d'innocència, però li vaig dir que no dissimulés i va prendre forma humana. Es malfia molt de mi, però al final vaig aconseguir saber unes quantes coses. Es la noia-llop que va atacar al Sergi, la mateixa que va cometre els assassinats els meus primers dies com a Príncep, la mateixa que Sugoll em va avisar que havia matat més de mitja dotzena de Nosferatus. Un grup del Sabbat la van capturar durant la guerra, quan jo estava en altres mons per destruir la meva estimada Stormbringer, junt amb uns quants companys seus. Van tenir la "divertida" idea d'intentar convertir-los en vampirs. Ella no va tenir sort, la resta van morir en el procés (van ser les seves paraules). Malfia de mi, i diu que Sergi, Arnau i Carlos fan pudor de Wyrm, sigui el que sigui el Wyrm, però li he explicat quins són els límits del meu territori i li he aconsellat que no en surti, que aquí pot estar raonablement segura, si més no pel que fa a la resta de vampirs. També li he ofert ensenyar-li més coses sobre nosaltres, i sembla que li ha agradat la idea. Li he donat manera de posar-se en contacte amb mi. Per la seva banda, ens ha permés saber que allò de les cames i braços de Sir Gilles, probablement és cosa d'un tal Manel (sembla que hi ha dos liders més o menys enfrontats entre els llops, però el qui no te la posició dominant en cada moment obeeix a l'altre). Li hem preguntat com posar-nos en contacte amb l'altre, però creu que dir-nos-ho seria una traició envers els seus. Vol seguir essent un dels llops, a pesar de ser ara a més una vampira. La pena és que sembla que els seus la consideren una traidora pel sol fet d'haver perdut aquella batalla i haver-se convertit en el que ara és... pobre noia! No se quina sortida pot tenir. No se si te possibilitat de reconciliar-se amb els seus. Jo no li tancaré les meves portes, però no crec que vulgui venir amb mi, si més no ara com ara... ja veurem què passarà...