Mai vaig arribar a conèixer el seu nom. Era solament el Mestre. De vegades casi vaig arribar a estimar-lo, d'altres el vaig odiar profundament; però sempre el vaig respectar. Va sortir del no-res i va començar a ensenyar-nos (primer a mi, després també a Roger i Sara). Ens va ensenyar a lluitar i a sobreviure, i també ens va ensenyar sobre qui i què som. Històries sobre temps que els mortals ja han oblidat i que ell va viure.

Era tan absolutament inhumà... la imatge que em ve al cap al pensar en ell és una roca. Fort i antic com una muntanya. No em va mostrar mai cap sentiment. No tenia paraules amables per a mi, de la mateixa manera que no en tenia de irades. No puc saber si li importava el que jo vulgués o pensés; en qualsevol cas, mai no em va preguntar la meva opinió sobre res, ni tan sols sobre si volia el seu ajut o no. No ho feia per nosaltres, pagava un antic deute amb Saulot ensenyant als qui erem de la seva sang.

El seu dolor tampoc era humà. Quan va sentir la veu de la seva dona morta fa milers d'anys anunciar-nos la profecia... mai no havia sentit un crit com el seu, i espero no tornar-ne a sentir cap altre. Varem deixar de veure'l i durant un temps solament saviem per on anava perquè era com una força de la natura desfermada, un huracà, una tempesta, un camí de destrucció no buscada ni sentida de l'ample del seu pas.

Encara el vaig veure una vegada, a Viena, a l'antiga Casa dels Tremere, la seva Aliança principal. Ell ens va obrir pas sense saber que nosaltres el seguiem, potser no hauriem arribat fins on l'ànima de Saulot lluitava dins el cos de Tremere per aconseguir-ne el control i així tornar a la vida. No se què va passar entre ells, entre Saulot i el Mestre. Solament se que Saulot em va ordenar que bevés la vida i la força del Mestre, que ell no va fer res per impedir-ho... i que jo vaig obeir.

Jo el respectava profundament; i si no l'estimava, l'apreciava, encara que de vegades el vaig odiar. No se m'ordenava matar a un enemic sinó a un amic. El segon sacrifici que se m'exigia aquell dia, perquè poc abans havia deixat Roger lluitant per poder jo seguir endavant, i se m'havia profetitzat que ell seria part del preu que hauria de pagar per aconseguir la victòria en aquesta lluita. Ho vaig fer. En paraules de Judith, la seva sang corre per les meves venes. Pero no és aquest el significat d'aquella nit. Obeir en aquell moment, matar el mestre d'aquella manera, era la meva rendició a la voluntat de Saulot (per si mai n'hi havia hagut algun dubte). Com podria desobeir-lo mai si ni l'amor, ni el respecte, ni el meu sentit del que està be o malament tenen importància davant la seva voluntat? Es tant senzill com que voluntàriament soc la seva esclava, no hi ha res dins meu que no li pertanyi. Fins i tot la meva pròpia sang és seva.

No em penedeixo del que vaig fer. Vaig obeir el meu Senyor, i això és el que haig de fer. El meu Senyor, a qui estimo i venero; per qui mataré i moriré si ho he de fer. I per qui viuré mentre pugui. Però que no me'n penedeixi no vol dir que no em senti culpable. La culpa per la seva mort és meva. Saulot va ordenar, però no em va obligar. Es per pròpia voluntat que he obeit. Una altre anella de la cadena que m'ofega, dels remordiments de cada dia. Una ombra més en la foscor que m'aclapara cada dia més.

Judith em va dir que no em perdonaria mai. El que es pitjor és que jo tampoc ho faig.