Estem en guerra amb un mal desconegut. Tenim per davant batalles plenes de perill. I quan hem de lluitar crido Roger perquè lluiti també al meu costat. L'estimo. No com abans, res no es igual des que Saulot va tornar. No puc dedicar tota la meva vida i tot el que soc a un altre i seguir-lo estimant com abans. No quan se que sacrificaré qualsevol cosa i qualsevol persona si és necessari, no ja pel be del clan si no per la simple (o no tan simple) voluntat de Saulot.

Potser hauria d'haver fugit amb ell abans de quedar enredada per profecies milenaries. Ell i jo hauriem pogut viure en llocs que la majoria de vampirs no poden (potser perquè prefereixen morir que viure segon a quins llocs). Hauria estat abandonar els altres, es clar. Andrea, Sasha, Jaume, seguirien essent humans. Segurament l'Arnau estaria dirigint a la resta o potser aniria cadascú per la seva banda. I si la profecia no em necessitava a mi especialment, no hi hauria grans diferencies, suposo... i si havia de ser jo, el clan Tremere seguiria existint i potser per Saulot hauria passat el moment necessari... no ho se, no ho vull saber. Estic on he escollit ser. Evidentment mai no sabem exactament qué escollim.

Aquell viatge a Viena va ser terrible. No m'havien agradat mai els Tremere (de fet suposo que la majoria de vampirs no m'agraden), però veure com en morien tants i entre tant sofriment, i saber que havia aportat el meu granet de sorra perquè tot allò passés...

I després, obrint-nos pas per arribar a Saulot, mentre els meus anaven quedant enrera perquè jo pogués avançar. I el convenciment profund de que no tornaria veure Roger (però el vaig deixar enrera igualment, pensant que moriria mentre jo no era al seu costat, que era el preu pel clan i per Saulot). I al final, Saulot va tornar a la vida i em va ordenar que matés al mestre (no un enemic, si no algú que m'havia ajudat a la seva manera tant com va poder, algú a qui jo respectava profundament) per portar part de la seva força al clan. I ho vaig fer.

Però em vaig trencar. No soc tant forta com els altres es pensen. Crec que des d'aquell dia no he tornat a tocar ningú. Cap petó, cap abraçada, cap carícia. Solament el que jugo amb el menjar i les meves fantasies que involucren a més gent propera de la que estic disposada a confessar... i que solament em permeto quan no hi ha ningú a prop, es clar, no se sap mai qui pot estar llegint els pensaments.

Perquè no te'n vas lluny, Roger? Sara et seguiria a qualsevol lloc. Ella t'estima com jo ja no puc estimar-te. Massa vegades us he de mirar a tots solament com a peces en un gran joc, a veure on encaixeu cadascún, per a qué serviu, què heu de fer per aconseguir el que s'ha d'aconseguir. No és com vull ser, no es el que vull fer. És el que he de fer.

Entenc que hi hagi vampirs que se'n vagin a dormir, que deixin que el temps passi sense ells. No ho faré, es clar. Solament es una altra manera de fugir. I, a més, Saulot podria despertar i voler alguna cosa de mi; no puc no ser-hi si això passés.

No se quant de temps podré seguir així. Potser per sempre més, potser el temps d'un sospir. I, mentrestant, somnio amb una espasa que vaig destruir però que mai no he oblidat. Si encara fos amb mi, no estaria sola, estaria amb ella. No seria bo tornar-la a trobar, m'exigiria tornar a decidir: l'espasa o Saulot i el clan, perquè no es poden servir dos senyors i es clar que tard o d'hora jo solament seria la ma que porta l'espasa, desitjo massa una mica de companyia com per poder-me resistir a ella per sempre.

Recordo un somni, com en una altra vida. Estava en un paisatge que no conec, amb la espasa a la ma. Era ella i no ho era. Era negra, brillant, més poderosa del que jo mai l'havia vista. Hi havia un sol vermell en el cel, però no em cremava. Jo estava sola i un exèrcit m'atacava. Em tenien por, em deien La Destructora. M'atacaven durant tot el dia i jo m'abandonava al poder de l'espasa, bevia sang a través d'ella i mai no em cansava, mai no rebia més ferides de les que podia curar,vessava i bevia més sang de la que necessitava i reia. Em sentia viva i poderosa. Al final, el que quedava de l'exèrcit fugia i jo els perseguia. Era terrible... però jo era feliç.