Ha passat tant de temps sense escriure! Sembla una vida sencera.

Estic tant cansada!

I tinc por, tinc molta por.

No se de què parlar...de com varem rescatar Alazais, a qui una secta de mags tecnològics (crec que els mags els anomenen tecnocràcia... els mateixos que havien enviat els seus cyborgs altres vegades) volien usar com una mena de generador o alguna cosa per l’estil. De Berlin. De Rússia. Dels anarquistes que van començar a reunir-se per aquí, però que mai no van molestar gaire. Del Justicar Tremere, de com va descobrir el Chang.

Voldria deixar-ho tot, que fos un altre qui portés aquest pes. Però no el puc deixar a ningú, o no se veure qui el podria portar.

Però la profecia s’ha de cumplir. S’ha vessat molta sang generosa per ella. No puc oblidar el sacrifici de Nemain, sense haver obtingut les respostes que tan hauria desitjat, confiant en que tot era per un motiu. No puc oblidar les seves dues morts, la somniada i la real. No puc oblidar el seu esforç per no lluitar quan tot el seu ésser la cridava a fer-ho. La mirada de Tremere, Yacob mort i la seva sang a les venes de Etrius, el Tremere que xuclava la vida de Nemain mentre jo sentia el que ella vivia.

Però... si fos veritat el que em va dir Baba Yaga... si la profecia exigeix la sang de Roger... perquè lluito? És per ell que lluito, per tots... però sobretot per ell, perquè l’estimo. No n’hi va haver prou amb Stormbringer? Ella era com la de la novel·la, era dolenta... i jo l’estimava. Se que era el Vincle, però encara no puc pensar en ella sense alterar-me. Els sentiments són sentiments... jo l’estimava i la vaig destruir... i Baba Yaga m’ha insinuat (o assegurat, jo ja no ho se) que hauré de triar entre la profecia i Roger. Però no te perquè tenir raó, no te perquè saber-ho. Pot saber moltes coses, però no és omniscient.

El clan... Salubri... què significa per a mi? He estat jo qui ha lluitat per fer-me un lloc per a mi i per als meus. Som Salubri com podriem ser qualsevol altra cosa. Un sang conservada durant mil anys per donar-nos aquesta existència, què significa?

Sóc una òrfena que busca un pare... però Baba Yaga es va oferir a ser la meva mare i vaig rebutjar per no abandonar els altres. L’únic vampir viu de qui portem la sang és Chang (perquè Marco és com si ja fos mort), i ell m’ha dit molt clarament que no és el meu sire. Però seguiré sense tenir-lo encara que la profecia es cumpleixi. Suposo que hauria d’agafar la corona de Sugoll... no la vull, però la profecia també parla d’això i Baba Yaga me la va prometre... i va fer arrivar les seves ordres, això és clar.

Començo a entendre els vampirs que s’enterren per passar anys dormint. És tant tentadora la terra i l’oblit! Qué faré si certament la profecia exigeix la sang de Roger, i si sóc jo qui ha d’escollir? El consell del Cèrvol és clar. El que importa no sóc jo, ni Roger, sinó la manada... en aquest cas el grup, el clan. Però jo no sóc Garou, he de fer cas del seu consell, fins i tot havent-lo demanat jo? No seria la primera vegada que sacrifiqués algú pel be de la resta. Però la sang de Sergi encara em pesa, i ell era culpable.S’obririen per mi les portes d’Arcadia una altra vegada?

Jo era una noia a qui li agradava pasejar de nit mirant els estels. Loony contava estels i el va trobar un assamita que el Justicar Tremere havia enviat contra mi i el va matar. Fredament, sense odi, però va robar tota la sang de les seves venes i se la va endur pel seu ritual anual. L’assamita és mort, es clar. Va escollir la mort que va voler, però les normes del seu clan feien que fos ell o jo, no hi havia altre elecció ni terme mig. Tinc tanta sang a les meves mans!

Els qui he matat lluitant, amb les armes a la ma... aquests són fàcils. Més encara els monstres, com quan Carlos va obrir la caixa de Pandora.O els qui amenaçaven clarament la seguretat d’algú dels meus, com aquell caçador o aquell Tremere. Però... hauria pogut trobar una altre sortida pel Sergi? És clar que no era necessari matar la manada de Marco. O els Garou que van ocupar el túmul aquella primera vegada. Justifica salvar la vida a una nena el robar-li un anell? Però sempre he lluitat per defensar els innocents, fins i tot quan he comés errors i quan he fallat.

Però fa temps que vaig escollir qui sóc, qui vull ser. Sóc Ceriwden de les fades. Sóc l’Espasa Salubri. Em faré fer una capa negra. A un costat faré brodar en argent un ull i una espasa... o potser posaré els tres ulls... a l’altre costat faré brodar un cèrvol. Anirem a Barcelona a dir que els nostres fills són majors d’edat. I farem que la profecia es cumpleixi perquè ells no estiguin tant sols com hem estat nosaltres. Per ells, pels qui porten mil anys amagant-se... per la sang de Nemain.

Ja n’hi ha prou, no puc dubtar. No ara. Diuen que si sóc jo qui ha de fer cumplir la profecia és perquè solament per ser fidel a mi mateixa faré que es cumpleixi. Que sigui així. Solament sóc un instrument en mans del destí, encara que porti el pes de totes les decisions que he de prendre. He de venjar mil anys d’injustícies contra els meus, contra els Salubri. És hora de que els Tremere paguin per la sang robada. És temps de collir el que Yacob va sembrar... potser encara trobarem algú que hagi viscut amb Yacob com jo amb Nemain i sàpiga què s’ha de fer, que em pugui guiar al final... no ho crec, però m’agradaria tant...

L’enemic s’està reunint a Viena, els Tremere han convocat a tots els caps de capella i jerarquies superiors. I la vident m’ha dit, amb aquella veu de quan parla a través d’ella algú de més enllà que he d’anar-hi jo també. Espero que l’antiga màgia de Yacob actui, perquè sinó és bogeria i suicidi. Han vist l’anell a les meves mans, saben qui sóc i què sóc, i per tant què són els altres. No hi ha gaire elecció: seguir el camí que Yacob va obrir per nosaltres o fugir i amagar-nos com els supervivents que queden del nostre clan. Els Nosferatu també saben qui som, ho sap Sugoll, ho sap Baba Yaga. Que siguin tres ulls a la meva capa. I al darrera el cap d’unicorn de la casa Scathach, no he d’oblidar les fades.

Recordem, doncs, una mica el passat, perquè podria ser la darrera vegada que escrigui.

Varem alliberar Alazais, ja ho he dit... estava perduda en un altre pla de l’existència i els tecnòcrates habien trobat manera de, sense treure-la d’allí, aprofitar la seva energia màgica. No hi ha gaire cosa a dir: varem anar al laboratori que havien muntat, varem entrar per la força i ens la varem endur. Chang ens va ajudar. Ara és amb Maria de Criamon. I ja no tinc la seva moto... llàstima.

Berlin... la ciutat amb dos prínceps... era el darrer lloc on s’havia vist l’anell de Yacob, en mans d’un Tremere. Hi havia un bon aldarull quan varem arribar. El Justicar Tremere hi era de visita amb els seus 9 arcontes. Un és un setita... També hi havia algú de gran poder que edeia ser Cain en persona. Ja no recordo les tonteries que predicava, però atreia els més febles amb promeses de poder.

No era Caín, es clar. Era un Ravnos. Una setita, Nefertiti, el dominava i l’obligava a fer aquest paper. Va ser una mica difícil trobar-la, els seus servents no es deixaven seguir... però és bo ser capaç de viatjar astralment per seguir la gent. Es clar que a l’entrada de casa seva, tot i així, em van clavar una bona garrotada... però ja sabiem on era.

El que va rebre més garrotades, però, va ser el Carlos. Primer de mans d’una colla de joves que acababen de beure sang de Caín. Fins i tot se’l van començar a endur mentre la resta (Roger, Sara i jo) acababem amb els que ens atacaven a nosaltres. Els varem perseguir i varem coneixer el Justicar Tremere. Voldria no haver-lo conegut mai. Si, es cert, va alliberar Carlos ràpidament... però després no ens el volia tornar. En fi... es un vampir arrogant, absolutament segur de si mateix i sense cap mena de problema per insultar a qui li sembli quan li sembli i com li sembli. Em treu de polleguera. Espero trobar-lo cara a cara abans que tot això s’acabi. Vull lluitar amb ell, cara a cara, jugant la meva sang contra la seva.

En fi, no importa... varem anar a veure què trobabem a casa de Nefertiti, després d’haver sentit una conversa dels seus servents que indicava que allí podriem esbrinar el què estava passant realment. Ens va rebre molt be, es clar. Primer ens va donar uns collarets que representava que havien d’indicar als seus servents que no ens havien d’atacar, però que en realitat lligaven la nostra voluntat. Es va sorprendre que ens els poguessim treure. Te unes serps vampirs molt simpàtiques... perquè suposo que en torna a tenir. Van deixar Carlos fora de combat. Vam aconseguir fer fugir Nefertiti, però no em vaig atrevir a buscar on havien portat a Carlos. Roger també estava afectat pel verí de les maleides serps, no podia seguir en terreny enemic, amb el Roger inconscient, per alliberar un Carlos que també ho estava...

Però va anar be. Nefertiti no deu haver vist gaire películes de James Bond, perquè va fer el que fan tots els malos d’aquestes palícules. Li va explicar el seu pla al Carlos. De passada també li va explicar al Arconte Setita, que estava en forma de serp inflitrat per allí. Va alliberar Carlos (el setita) i se’n va anar expressant en veu alta els seus dubtes sobre la fidelitat al Justicar o al clan, i quina havia de pesar més. Va guanyar el Justicar, es clar... els arcontes sempre estan vinculats per sang.

En fi... van haver-hi avalots, els qui havien escoltat Cain van atacar el palau del príncep... no recordo ara de quin dels dos. Mentre, haviem pogut avisar uns Ravnos del que estava passant. Ells estaven buscant el qui es feia dir Cain en aquells moments. No hi ha molt a dir... quan va acabar la lluita, el Tremere volia matar el Ravnos, però jo vaig intercedir per ell, al·legant que no havia estat responsabilitat seva el que havia fet sota el domini d’un altre. Em va fer cas... més tard el Ravnos, en agraiment, em va enviar una foto antiga del tresor dels Romanoff. L’anell de Yacob era entre aquelles joies.

El pitjor és que poc després el Justicar va venir de “visita” a Granollers. De debó, mai no he tingut tantes ganes de matar algú. He matat quan ha estat necessari, o quan així ho he cregut... però a ell el mataria per gust. O potser... potser, si els Salubri tornem a ser un clan i els Tremere es converteixen solament una linia de sang, aleshores ell ja no podrà ser Justicar... potser podria intentar ser-ho jo i oferir-li de ser Arconte... vinculat a mi, es clar.

El que ell volia era a Chang, estava segur que era amb nosaltres (jo ho vaig negar, es clar)... i per trobar-lo va començar a pressionar i matar anarquistes que es reunien per la zona (i que no causaven cap mena de problema en el principat). I, a més, deia que ho feia en nom meu. Evidentment, ells no saben res de Chang, de manera que no tenien cap sortida.

De tota manera, jo havia de marxar cap a Rússia, de manera que em vaig despedir d’ell, vaig deixar l’Arnau encarregat de tot, com sempre, i vaig marxar amb Roger i Sara.

Rússia, d’on cap vampir ha tornat des del temps de la revolució... però jo no tenia por aleshores, no tenia la por que tinc ara.