Aquesta nit hi ha hagut una festa a l’Elisi de Barcelona. I aquesta si que és per explicar-la.

En principi era per presentar els nostres fills en societat, tots tres, Andrea, Jaume i Sasha. Però tot s’està precipitant i he anat amb un cert ànim provocador. A la capa i al vestit portava brodats el cap d’unicorn de la casa Scathach, el cèrvol (el meu tòtem entre els homes llops) i l’emblema Salubri creuat per una espasa (sóc l’espasa Salubri!).

Evidentment, els murmuris (sobretot entre els Tremere) han estat...més... aparatosos que de costum. L’Arnau ha començat a discutir amb Sugoll com havia d’anar la cosa. En aquell moment he estat pensant si dir que no, que la festa la presidiria jo i agafar la corona, com diu la profecia... però no m’he decidit. Sugoll és un malparit, ens ha fet tant mal com ha pogut, ens hauria matat si n’hagués estat capaç, va intentar (i aconseguir en uns quants de nosaltres) vincular-nos per sang, va usar-nos per aconseguir Stormbringer (clar que me la vaig quedar jo). Va portar a la bogeria i la indefensió el Loony. Però en realitat no es res. El principat li dóna una ilusió de la glòria que no te ni mai tindrà en realitat. Té massa por i massa ànsia de poder... em fa pena. El compadeixo més que no pas l’odio.

Bé, el cas és que quan va començar a fer el discurset previ a la presentació dels nostres fills, es va adelantar un Tremere (tenia els ulls de la mateixa manera que acostuma a tenir-los la vident quan un altre parla per ella) i va dir NO.

Tothom es va quedar callat.

El lloc que ocupes no es teu, l’ha d’ocupar ella (assenyalant-me a mi) fins que decideixi cedir-lo a algú altre.

Si és possible encara hi havia més silenci.

Em vaig adelantar cap al tron de Sugoll.

La gent va començar a murmurar, esverada.

Sugoll em va preguntar en veu baixa que què feia.

Li vaig dir que recordés la voluntat de Baba Yaga i que no li portés la contrària.

Em va amenaçar i li vaig contestar alguna impertinència burleta, però es va aixecar del tron i vaig seure jo.

La gent ja no sabia si cridar o callar. Van callar.

Dominus va començar a cridar que no, que no, que el príncep no havia de ser jo sinó ell. Es va acostar i em va dir que li havia jurat no se què... li vaig dir que callés, que jo no li havia jurat res. El Roger es va adelantar, li vaig fer gest de que parés. Dos dels homes de Dominus se’l van emportar.

Vaig parlar breument per donar pas a que els nostres fills es presentessin:

Andrea, filla de Ceriwden, filla de Saulot, fill de ............, fill de Cain

Jaume, fill de Lidia, filla de Saulot, fill de ............., fill de Cain

Sasha, fill de Roger, fill de Ceriwden, filla de Saulot, fill de ..............., fill de Cain

Tothom callava, excepte els Tremere, que cridaven dient que era mentida, que els Salubri no existien... vaig obrir el tercer ull i els vaig mirar... van callar.

Vaig fer que sonés la música i comencés la festa... la gent ja no savia què s’esperava de cadascú ni qué s’havia de fer.

Una estona més tard, el Tremere que estava en trànsit em va dir que tot estava bé fins ara, però que el meu destí no era el tron de Barcelona, que estaria be que aquella mateixa nit escollís un successor. O sigui que vaig abdicar a favor de Andrea.

Crec que molts dels vampirs presents ja tenien a aquestes alçades el cervell sobressaturat.

L’Andrea no ho veu gens clar (no la culpo), però s’obrirà camí, com vaig fer jo... millor del que jo vaig fer.

A mitja festa va entrar un home (bé, un vampir). Va caminar directe fins a mi (tothom mirava, es clar), va clavar un genoll a terra davant meu i es va presentar con Nathaniel, del clan Salubri i va posar el seu braç a la meva disposició (mentre anomenava el clan, va mirar desafiant a tots els presents). Vaig acceptar el seu servei.

Crec que si hagués vingut Cain en persona a la festa ja no hauria alterat a la gent gaire més del que ja estaven.

Poc després va venir un altre Salubri a fer el mateix, més tímidament.

Encara va haver-hi una altra visita. La gent va obrir pas a Judith i el seu llop. Ella va anunciar que el clan Gangrel donava el seu suport al nou príncep i se’n va tornar a anar sense donar temps ni de saludar-la.

Dominus es va exaltar i va dir que qué carai! Els Malkavian també donaven el seu suport al nou príncep.

Després d’això, escepte els Tremere que van desapareixer per art de màgia (bé, per la porta, però tots i depressa) tots van anar anunciant el seu recolçament a Andrea. De tota manrea, els dos Salubri nouvinguts es quedaran amb ella per donar-li suport, i el Chang també farà el que pugui (crec que m’hauria estirat de les orelles fins a arrencar-me-les quan li vaig explicar tot el que havia passat).

A part d’això... li he dit a Dominus que si vol més diversió, que mantingui un ull a Viena.

Feia molt de temps que no em divertia tant.