Bé, després de la festa (i de dormir durant el dia, és clar), era hora d’anar cap a l’encontre final de la profecia. Primer vaig acompanyar Andrea per acabar amb Marco. Ho sento de debó, pels dos. Per Andrea, perquè l’he empesa a cometre el primer acte brut de la seva existència. Necessari... però brut. Per Marco... en realitat, ha estat una víctima. Perillós, si... i si més no ara sembla necessari fer-ho... i era part de la profecia, l’anell ha respost. Cada pas de la profecia que es va acomplint l’anell es torna més calent i brillant.

A Viena. Vaig convocar tothom... bé, els joves no, ells son qui han de defensar Granollers (i ara també Barcelona) mentre som fora. Arnau, Simon, Carlos, Lidia, Sara, Roger i jo. Però l’Arnau no ha aparegut. Ho sospitava, és el conseller que ha abandonat el consell. Però no hi ha temps de buscar-lo... això quedarà per més endavant. Els altres sis, anem a Viena. Crec que Saulot segueix viu dins de Tremere. Crec que la sang de Nemain, i de Yacob, i dels altres jugarà algun paper quan hagi de trencar l’anell. I espero trobar el moment adient. Tinc molta por de equivocar-me. Estic actuant en una gran tragèdia escrita per algú altre i he de representar be el meu paper sense haver llegit el text.

A Viena, i ens acostem a la Casa Capitular dels Tremere, per reconèixer el terreny.

Gent armada a les portes. Molta. No són un problema... les armes de foc poca cosa poden fer, i són solament humans, potser algun ghoul. Sentim un soroll a la porta del darrera, trets... anem a veure que passa. Ja no hi ha ningú (viu) quan arrivem, i la porta és esfondrada cap endins. Estic segura, sense cap motiu racional per estar-ne, que és el Sensei que ha vingut per enfrontar-se a Tremere i seguim el camí que ell ha obert. Portes, parets... ho ha anat travessant. Si algú se li ha oposat... bé, no es el primer cadàver que veiem, i n’hem vist de pitjors.Una porta com les de les càmares de seguretat dels bancs, arrencada de la paret. Cada cop estic més segura que és el Sensei. A veure si l’atrapem, em sentiria més segura al seu costat. Dins la càmara, una escala de cargol s’enfonsa en la terra. Baixem.

A baix, anem veient diverses sales, un laboratori, un menjador petit (pels ghouls?)... tot es buit i seguim el llarg passadís. Crido el Sensei pel seu nom, però ningú no em respón. Una reixa arrencada. S’ha disparat una trampa, dues planxes plenes de punxes que preteniem foradar els qui hi hagués al mig... però el qui hi havia al mig era dur, hi ha algunes punxes torçades. Nosaltres podem passar sense problemes, i seguim l’interminable passadís.

Sento un soroll a la meva dreta, veig la paret de l’esquerra socarrimada i m’aparto. Llençaflames. Sé que són una bona idea, en el nostre pis segur de Granollers també en tenim. Uns 15 metres... podem passar depressa, però no sortirem ilesos... Lidia treu unes herbes i les crema, i amb el fum veiem els làsers que actuen com a disparador. Millor, els podrem esquivar.

El passadís s’acaba en un cul de sac, i el Carlos pot veure que es una llosa que ha caigut tancant el camí. Res que pugui oposar-se a la força sobrenatural de Sara. Amb esforç, aconsegueix aixecar-la. Eren dues lloses, la de l’altre costat, el Sensei l’ha tirat a terra.

Seguim caminant i una foscor com la que solament he vist en les arts dels Lasombra ens amaga el camí. Ens donem les mans i anem tantejant la paret i el terra. De cop estic sola en alguna mena d’espai obert, noto el vent... i segueixo a les fosques. De cop hi penso... l’anell! Em trec el guant que el cobreix perquè ulls mortals no vegin la seva brillantor sobrenatural i la fosca es disol per deixar-nos veure que encara estem tots junts al mig del passadís. I comencem a sentir fressa de gent que ens ve al darrera.

Arrivem a una gruta i seguim endavant. En un pas estret de la gruta, Roger anuncia que ell es queda allí a frenar els qui ens segueixen, que seguim depressa.

Roger... i el que va dir Baba Yaga... però quan he preguntat a Nathaniel si ell savia alguna cosa sobre el que estava passant, m’ha dit que solament que era el moment profetitzat en que el clan ressurgiria o s’enfonsaria per sempre. I les paraules del cèrvol... el qui dirigeix no te dret de pensar en ell mateix, ni en els qui estima, i menys en temps de guerra... deixo que Roger es quedi, amb prou feines un petó i dir-li que es cuidi. Potser no el tornaré a veure, potser el deixo per morir. I ja que estic decidida a consentir-ho, no tinc dret al seu amor.

Sara, que estima el Roger més que cap altra cosa es queda amb ell.

Seguim endavant.

Una mena de cuc gegant carrega contra nosaltres en una altra banda de les grutes. Carlos i Simon comencen a disparar-li, no sembla que l’afectin molt... vaig a preparar-me per lluitar i sento una necessitat de seguir endavant... els abandono a tots tres allí, lluitant amb el monstre i arrivo a una cripta amb la porta lleugerament forçada cap endins, suficient per passar.

Entro i baixo l’escala, encara més endins en el cor de la terra. I em quedo un moment parada al veure Tremere i el Sensei, agafant-se mútuament pel coll, sense veure cap moviment, però notant el gran poder que ambdós tenen, el gran poder d’aquesta lluita immòbil. M’acosto i Tremere amb mira i somriu. L’anell... és el moment? M’acosto i una gran força em rebutja... però vull acostar-me i a força de voluntat ho acosegueixo. Tremere somriu encara més, i els seus ull no són els ulls de Tremere, que vaig veure quuan vaig ser Nemain. No hi ha la seva fredor, hi ha una calidesa que em dona la benvinguda. La veu que parla quan em diu ara és un bon moment no és la veu de Tremere, es una veu rica i profunda, com una ventada de calma.

Trenco lÂ’anell.

La pedra cau i es trenca, i on es trenca la llum segueix estant. La llum s’aixeca i va cap al front de Tremere... de Saulot. La llum es converteix en el seu tercer ull. La batalla de mil anys dins els cos de Tremere, la batalla entre el pare del meu clan i Tremere ha acabat. Saulot ha vençut.

Saulot mira el mestre, que el reconeix i retirant-se una passa sÂ’agenolla davant seu.

Vell amic, li diu Saulot, tal i com et vaig prometre, tornaras a veure la teva dona. De l’ull de Saulot sorgeix una llum, i dins la llum es forma la imatge d’una dona. El Sensei plora llàgrimes de sang.

Saulot em mira i em diu que m’alimenti del Sensei. Necessito que em confirmi el que m’està ordenant. El meu mestre... l’únic que s’ha preocupat per mi de debó des que soc vampira. L’estimo... l’odio també, va matar les fades... però l’estimo.

Necessitem la seva força pel clan, i ell també ho desitja. Està be. Vaig demanar als meus dos fills que fessin això mateix. Roger va prendre la sang de Sergi. Andrea ha pres avui mateix la de Marco. Saulot és el meu sire, ell si... és la seva sang la que m’ha creat, i en realitat també ha estat la seva voluntat. Amb això es tanca el pla que va posar en marxa fa tres-mil anys, ell ho ha dit. I si ara mateix no se si Roger es viu o mort, tampoc no dubtaré pel mestre. El sacrifi de Nemain i els altres fa mil anys, tot els que he fet jo mateixa fins ara... el clan ha de ser el més important. M’acosto al mestre, que no es mou. No em costa clavar-li les dents en aquella carn que sempre m’havia semblat pedra. No es belluga mentre li prenc la vida. Voldria plorar jo també com ell, però tot això em sobrepassa... i vull saber si els altres són vius.

Aquestes són les ordres de Saulot. Molts dels Tremere estan lamentant profundament en aquests moments haver acceptat el sacrifici de sang que se’ls va oferir fa mil anys. La resta han de ser caçats i exterminats com les rates que son. I jo... ara sóc la Salubri desperta de millor generació. He de dirigir el clan i he de vetllar el son de Saulot.

Intento parlar-li de Chang, vull que la seva ordre l’exclogui... i potser això seria una porta oberta per poder triar, per no haver de matar a tot Tremere pel sol motiu de ser-ho... però em diu que tot s’aclarirà en els seu moment i s’adorm.

Fins ara, tot el que ha passat responia a un pla que es va posar en marxa fa tres-mil anys. Ara el futur em pertany.

Vaig cap a fora, a veure si els altres viuen. A Saulot no li agrada aquesta cripta, o sigui que me lÂ’he dÂ’endur i buscar un lloc segur per a ell.

Tots estan vius. Roger ve amb un llop en braços, Sara s’ha interposat per parar un cop que l’hauria matat. Ella encara es viva, però no li queda una gota de sang. M’obro una vena per donar-n’hi una mica, però és en torpor. I així comencem a sortir, amb el cos de Saulot i amb Sara com si fos morta. On han lluitat Roger i Sara hi ha una trentena de Tremere morts.

Més amunt en veiem molts més...sangnant pels ulls i pel nas, morts enmig de grans patiments (o això sembla pels seus rostres i postures), alguns amb un rajolí de sang enmig del front.

Començo a pensar... a fora hi haurà la policia... a veure si podem sortir amb un minim de discreció. Tot el que hi ha aquí dintre... la Mascarada...

També penso en què sóc ara... líder dels Salubri (encara que espero que Saulot em podrà fer saber la seva voluntat). Guardiana de Saulot mentre dormi.

He de parlar amb Roger, l’he d’allunyar de mi. Avui he estat disposada a sacrificar-lo... no tinc dret a seguir amb ell. Que se’n vagi amb la Sara, que visquin feliços ells dos. Entre els Salubri estava prohibit abraçar a algú per amor, i ara entenc el perquè.

Mentre pugem trobem un Tremere viu. Està arraulit en un racó, li raja sang dels ulls, el nas i el front. Intento acostar-me a ell, però em mira amb terror. Li allargo la ma i fuig. Seguim pujant. A fora hi ha molts cotxes de policia, ambulàncies, helicòpters... crec que això ha de tenir sortides secretes... potser les trobem, o trobem algun supervivient que ens les pugui ensenyar. El que hem trobat abans... no l’hauria d’haver deixat fugir.

L’única cosa viva que trobem és una mena de gos amb sis potes i el morro aixafat com el d’un cocodril. Primer penso que pot espantar els policies que han entrar, però és una criatura carinyosa, prefereix que li rasqui el caparró que no pas anar a espantar els policies.

Bé... Lidia, busca en els laboratoris material inflamable... la resta, busqueu supervivients o sortides (no troben res d’això, però si a Etrius mort i amb un tercer ull al front). Cal fer venir un parell de camilles per treure Saulot, Sara... i el bitxito aquest.

Carlos fa servir els seus poders d’ofuscació per jugar amb els policies, fer-los correr d’una banda a l’altra i espantar-los. No és necessari, però s’esta divertint. Això si, els fa creure que han vist un supervivent. Fan entrar una camilla... Carlos i Simon, que poden fer que la seva aparença sembli una altra surten amb el gos (que faig dormir) i Sara. Roger els acompanya invisible per vetllar-los mentre tornen a buscar Saulot. Prenem foc a tot i sortim, Lidia fent.se la conmocionada, Saulot a la camilla, jo sense deixar-me veure. No es un gran problema el no anar cap on s’espera que vagin les camilles... hi ha foc, i hi ha vampirs entre els curiosos, que segurament tenen prou interes en mantenir la mascarada a Viena.

Tornem a l’avió... no hi ha temps d’arribar a Granollers, passarem el dia a Suissa.

I arribem a casa. Portem tothom a la casa segura, i explico a la resta el que ha passat. Tot el que ha passat, sense callar res. Nathaniel es torna a agenollar davant meu i em torna a oferir la seva lleialtat, ara doblement doncs el propi Saulot ha dit que he de dirigir el clan. M’agrada Nathaniel... a Andrea em sembla que encara li agrada més que a mi. Li dic a Nathaniel que el que necessito d’ell és que m’ensenyi. He de dirigir el clan i no se ni tan sols el que fa mil anys s’ensenyava a qualsevol Salubri acabat de crear. He d’aprendre encara moltes coses, he de comprendre be el clan per poder-lo dirigir be.

Però ja seguiré escrivint un altre dia. Estic cansada, i carregada amb responsabilitats que no se si seré capaç de portar a terme. Saulot dorm en una habitació aquí al costat, en un llit còmode. Chang és mort com la major part dels Tremere, solament hem trobat les fundes de plata de les seves ungles. Ara és hora de dormir fins la propera nit, encara queden moltes coses per fer. Aniré a dormir als peus de Saulot, el meu senyor.